Nom i cognoms

Escrache no acaba de trobar el mot en catal¨¤. Hi ha qui empra formes descriptives, com ara: "assetjament p¨²blic", "pressi¨® p¨²blica". Molts mitjans de comunicaci¨® han preferit "escarni", per¨° t¨¦ unes altres connotacions. La puresa prefereix "a¨¹c". A¨¹car ¨¦s all¨° que es fa per a assenyalar les faltes o per a avergonyir alg¨². Diccionari: fer a¨¹cs; perseguir a crits; insultar, escarnir a crits. Uns altres, directament, fan ¨²s del mot escratxos.

Prou material per a iniciar debats filol¨°gics. Una altra manera de mirar el dit quan assenyala el cel, perqu¨¨ la q¨¹esti¨® actual passa pel contingut de la paraula.

Una cosa ¨¦s que vost¨¦ patisca a causa dels mercats. Qu¨¨ o qui ¨¦s aix¨° dels mercats? Una altra cosa ¨¦s que els causants o c¨°mplices tinguen nom i cognoms. Que un dia troben el cam¨ª de casa a la faena no sembrat de roses, sin¨® de realitats ineludibles.

Durant l¡¯exist¨¨ncia del Tribunal de Orden P¨²blico, els advocats tenien acc¨¦s als sumaris, que contenien tamb¨¦ els atestats de la policia. Es podia demanar, llavors, la pres¨¨ncia f¨ªsica dels funcionaris policials com a testimonis del judici. Poc importava (sempre gaudiren d¡¯impunitat penal) aquest testimoni. Per¨° suposava posar rostre, nom i cognoms a elements, per exemple, de la Brigada Pol¨ªtico-Social, policia secreta i pol¨ªtica del franquisme, que torturava a les comissaries o s¡¯infiltrava entre la gent. A partir del judici la seua tasca esdevenia m¨¦s dif¨ªcil o, si m¨¦s no, impossible, perqu¨¨ ja eren coneguts per tothom. Un consol m¨ªnim per als qui havien d¡¯enfrontar-se a tots els aparells de l¡¯Estat. Una lluita i uns resultats mai equivalents.

Posar nom i cognoms a un c¨°mplice dels desnonaments o dels enganys bancaris, fins ara emparat en un col¡¤lectiu pol¨ªtic, financer, etc., no ha agradat gens ni mica a aquests col¡¤lectius. Abstraccions com mercats, o l¡¯"esto es lo que hay", comencen a tindre identitat concreta i els protagonistes es troben amb una incomoditat, ben llunyana de la seua vida di¨¤ria: cotxe, dietes, absentisme laboral (miren els seients parlamentaris buits).

Ocasi¨® miserable per a intentar desviar l¡¯atenci¨® d¡¯all¨° del que es tracta: ara resulta que els a¨¹cadors actuen com els nazis (o els feixistes: Cospedal corre a aportar sin¨°nims, ben lletrada com ¨¦s) i parlen dels xiquets que viuen a les cases escratxades. Sembla que els xiquets desnonats s¨®n una altra cosa i no pateixen quan els arrosseguen fora de casa.

Pintar una estrela a la porta d¡¯un jueu no era res. Tot el pes de l¡¯Estat nazi venia darrere. Cal incloure-hi el xec en blanc a qualsevol energumen disposat a fer de les seues sabent que gaudia de total impunitat. Aix¨° ¨¦s el nazisme, senyors. Res a veure amb l¡¯escratx, acci¨® que t¨¦ el suport majorit¨¤riament de la poblaci¨®, a m¨¦s a m¨¦s.

Escriure aquestes coses, ¨¦s necessari? No ¨¦s evident? Potser no. Potser cal insistir-hi, no f¨®ra cas que qui repeteix mentides constantment acabe creient que ens les empassem com a imb¨¨cils.