Des de Ponent

Diari de tardor

Jaume Ferran

Edicions 62

201 p¨¤gines. 20 euros

Des de Ponent: no s¨¦ si trobarem un t¨ªtol m¨¦s escaient. Des de les terres de Ponent de Catalunya, des del ponent del Madrid dels anys 50, des del ponent de la carrera acad¨¨mica nord-americana i, sobretot, des del ponent perfectament i s¨¤viament assumit de la talaia de la vida; vet aqu¨ª el que s¨®n aquests escrits autobiogr¨¤fics de Jaume Ferran (Cervera 1928), poeta, memorialista, professor, traductor, membre important de la generaci¨® dels 50, tot i que gaireb¨¦ sempre in absentia.

Mem¨°ries de Ponent (premi Gaziel, 2000) eren les seves mem¨°ries liter¨¤ries i aquest Diari en s¨®n les notes complement¨¤ries, escrites com un di¨¤leg salvador amb la seva muller ja traspassada, com un exercici per fer perdurar en els records una relaci¨® extraordin¨¤ria. La noia coneguda a Madrid, d'estudiant, o amb qui va compartir les diferents estades americanes, els viatges a Espanya i altres indrets, les incerteses de l'edat madura, les malalties, adquireix gr¨¤cies a aquests esbossos una dimensi¨® colossal, de puntal del poeta i assagista vital, inquiet, bon jan, atabalador... Ferran crea un mosaic de petites tessel¡¤les que, vistes en conjunt, creen un escenari del pa¨ªs extraordinari.

En primer lloc, la pen¨²ria intel¡¤lectual dels anys 50 que l'obliga a anar a estudiar a Madrid, on un Eugeni d'Ors a la baixa l'aixoplugar¨¤ a la seva c¨¤tedra de Ci¨¨ncia de la Cultura. Una pen¨²ria que Ferran descriu molt b¨¦: les tardes grises dels passejos amb la xicota, les tert¨²lies dels caf¨¨s, la figura del futur sogre -militar republic¨¤ ("quelcom que no li van perdonar els qui van guanyar la contesa") que passava les tardes al Casino Militar-, la necessitat d'alguna petita feina.

Uns escenaris que coneixem a trav¨¦s de les novel¡¤les i de les mem¨°ries de l'¨¨poca i que, de vegades, queden una mica velats pel glamour d'algun dels components del grup de Barcelona (Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, Jos¨¦ Agust¨ªn Goytisolo, l'Alfonso Costafreda que seguir¨¤ tamb¨¦ un periple d'exili...). En segon lloc, l'aventura de l'exili americ¨¤, que encara era una llunyania absoluta, que exigia una gran adaptaci¨®, que creava una aura (quan l'acad¨¨mia encara era part de l'escala social envejada) no sempre exempta de buidor i solitud (la figura de German Bleiberg o de Lino Nov¨¤s Calvo en s¨®n bons exemples), i que va donar gl¨°ria i prestigi a una hispan¨ªstica incipient. I en tercer lloc, el desarrelament conseg¨¹ent: aquesta triple escriptura en angl¨¨s, castell¨¤ i catal¨¤, les enyorades converses amb Ferrater Mora, els retorns ef¨ªmers o duradors a Catalunya, els trasllats dins els EE UU... Ferran, que sempre ha estat una figura proteica, un escriptor d'al¨¨ ¨¨pic i sensibilitat delicada, es mostra en aquests fragments com un home d'acci¨®, feiner, d'interessos variats, que, arribat a la vuitantena, ret un senzill homenatge a Carmen Rodr¨ªguez de Velasco S¨¢nchez-Pacheco, la seva dona, a qui veiem rere el teixit de la realitat: prenent decisions, traduint per a ell Mary McCarthy, parant les cases on han de viure, decidint on viatjar, esdevenint l'amiga perfecta dels bons amics... I ¨¦s aquest reconeixement all¨° que d¨®na entitat a les an¨¨cdotes, a les petiteses; sense detalls que ens facin modificar res d'all¨° que sabem de l'¨¨poca i de les seves gents, de sobte, Ferran ens torna a recordar els blanc i negre dels anys 40 i 50, i els primers technicolors dels 60 i 70 i, sobretot, l'olor immarcescible dels grocs dels camps de ponent o dels llacs i camps de la costa est americana. Un bell homenatge, sense complexos, a l'amor.