L'art en crisi?

El canvi sobtat d'orientaci¨® i de continguts del Centre d'Art Santa M¨°nica podria resultar ser l'espurna que enc¨¦n un debat sobre la situaci¨® de l'art contemporani a la capital catalana. Almenys, aix¨° seria desitjable. Nombroses veus afegeixen desaprovaci¨® i cr¨ªtica a la situaci¨® actual, sobretot en relaci¨® a les accions del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Quina ¨¦s exactament la crisi que viu l'art contemporani a casa nostra? En qu¨¨ consisteix? ?s, de fet, una crisi? Ni tant ni tan poc...

El "sistema de l'art" a Catalunya vist des de Barcelona ¨¦s un microcosmos desestructurat, on els seus components conviuen amb comoditat. Una cosa ¨¦s l'art, les pr¨¤ctiques que li donen cos i els

"Barcelona ¨¦s una mena "d'anti-Berlin" perqu¨¨ no atrau artistes. La seva capitaliltat ¨¦s local"

efectes de la seva recepci¨®, i l'altra el sistema a l'entorn del qual s'organitza. I aquest sistema ha canviat quantitativament en els ¨²ltims vint anys. Abans que obr¨ªs el Centre d'Art Santa M¨°nica, que va venir a acompanyar l'acci¨® de La Virreina, les exposicions d'art contemporani es veien a la Fundaci¨® Mir¨®, a les seus de les caixes d'estalvi que programaven art i a certs casals de cultura, a m¨¦s de galeries al carrer Consell de Cent. Se sabia de l'exist¨¨ncia de dos o tres col¡¤leccionistes d'art contempoani. Les institucions p¨²bliques col¡¤leccionaven "al pes" i els criteris de qualitat eren els del millor ensumador. Fa vint anys la paraula clau en el m¨®n de l'art era ...sponsor.

Les institucions, com els ¨¦ssers vius, tamb¨¦ es moren. Per¨° certes institucions han mort sense reproduir- se primer ... o s¨ª? Fa 20 anys hi havia la Sala Montcada i hi havia Metr¨°nom, per¨° no hi havia

Fundaci¨® T¨¤pies ni Macba. Hi havia revistes d'art als quisocs (almenys dues) i ara no n'hi ha cap.

La informaci¨® sobre art est¨¤ desapareixent de la premsa escrita, per no pensar que una publicaci¨® com va ser Serra d'Or als anys setanta ¨¦s avui impensable. Hi ha hagut una certa renovaci¨® generacional dels membres del sistema, per¨° l'augment qualitatiu ¨¦s minso. L'acad¨¨mia segueix tan adormida com abans (quantes tesis doctorals sobre l'art contemporani i la seva recent hist¨°ria s'estan escrivint a les universitats catalanes?) i el llenguatge de la cr¨ªtica no s'ha ampliat m¨¦s enll¨¤ del periodisme. I no s'han creat mitjans de difusi¨® m¨¦s enll¨¤ del period¨ªstic.

Les televisions ignoren l'art si no ¨¦s per escampar el morbo de les cotitzacions d'una minoria d'artistes -es confon el preu de l'art amb la seva import¨¤ncia cultural- o les extravag¨¤ncies (que no escandalitzen ning¨²) d'algun jove artista brit¨¤nic. Una nova generaci¨® de col¡¤leccionistes i galeristes ha aparegut a la ciutat i els gustos van evolucionant, per¨° la seva pot¨¨ncia segueix sent molt discreta.

Artistes que fa vint anys eren celebrats localment amb gran efusivitat han anat desapareixent de l'esfera p¨²blica perqu¨¨ han esgotat el circuit. Barcelona ¨¦s una mena d'anti-Berl¨ªn perqu¨¨ no atrau artistes (i tot el que va al darrere dels artistes). No havent-hi bons estudis de postgrau, l'artista catal¨¤ surt de l'escola de belles arts molt d'horai en inferioritat de condicions per situar-se al costat dels seus col¡¤legues d'altres indrets. La capitalitat de Barcelona ¨¦s local.

S¨ª que ¨¦s veritat que ha minvat el circuit d'exposici¨®, de pres¨¨ncia dels artistes a l'espai p¨²blic. Aqu¨ª vull insistir en la necessitat d'un centre a la ciutat, dedicat a l'art contemporani, reconeixible com a

tal. No ¨¦s veritat que la ra¨® de ser delCASMdesapareix quan es crea el Macba: al contrari, ¨¦s m¨¦s necessari que mai com a laboratori, cosa que no pot demanar-se a un museu, que no pot privilegiar l'experiment amb el dinamisme propi d'una instituci¨® ¨¤gil. L'aportaci¨® del Macba no ¨¦s quantitativa, no fa el mateix per¨° en m¨¦s gran; ha de fer coses que abans no hi eren. A Madrid el problema ¨¦s id¨¨ntic:

no existeixen institucions intermitges entre les galeries i el gran museu, com es corre el risc que passi a Barcelona. Els artistes no tenen on construir una traject¨°ria i on adquirir experi¨¨ncia que els faci dominar les regles dels espais, d'elaborar discursos, enfrontar-se a la cr¨ªtica i madurar el seu treball. I aix¨° t¨¦ com a resultat l'empobriment dels propis llenguatges art¨ªstics i de l'escena en general, com una serp que es menja la cua, un cercle vici¨®s.

S¨®c conscient que el Departament de Cultura de la Generalitat est¨¤ creant les condicions per fer un nou centre d'art contemporani i animo que el CASM es reprodueixi si muta la seva estructura

gen¨¨tica. Tamb¨¦ ¨¦s el moment de pensar en les noves centralitats culturals de la ciutat, que ¨¦s m¨¦s gran que el seu centre i t¨¦ reptes socials i geogr¨¤fics importants. Per¨° els reptes no s¨®n de tipus immobiliari, de metres quadrats, sin¨® de discurs, d'educaci¨®, d'estructura i de professionalitzaci¨® (de qu¨¨ han de viure els cr¨ªtics, tant importants per a la "salut" de la cultura?), de relaci¨® entre els diferents actors que conformen el clima cultural. La paraula clau en el m¨®n de l'art ara ¨¦s ...concurs. Per¨° crec que hauria de ser projecte!, ¨¦s a dir, ambici¨® de canviar el sistema, qualitat, coher¨¨ncia, capacitat d'invenci¨® i const¨¤ncia.

Bartomeu Mar¨ª ¨¦s director del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba)