Barcelona, model

La campanya electoral posa sota la lupa de la confrontaci¨® pol¨ªtica l'anomenat model Barcelona,?que ha convertit la capital catalana en la marca espanyola de m¨¦s prestigi internacional, incloses les denominacions Catalunya i Espanya.

El model Barcelona ha consagrat aquesta ciutat com a model d'¨¨xit replicable, o almenys digne de ser tingut com a refer¨¨ncia, per les grans ciutats espanyoles. ?s una fita que, a difer¨¨ncia de molts ¨¨xits econ¨°mics i socials del nostre pa¨ªs, no ha rem¨¨s durant els anys m¨¦s durs de la crisi, ni s'ha deteriorat per les pugnes pol¨ªtico-territorials suscitades pel sobiranisme. Aix¨ª ho testifiquen el lideratge tur¨ªstic de la ciutat en l'¨¤mbit espanyol, la capacitat de convocat¨°ria de grans esdeveniments tecnol¨°gics i la seva resist¨¨ncia al declivi econ¨°mic, a difer¨¨ncia d'altres enclavaments catalans.

El debat electoral ¨¦s una bona ocasi¨® per fer balan? del que s'ha aconseguit, i tamb¨¦ dels seus d¨¨ficits i mancances: per fi, un est¨ªmul per solucionar-los. Per¨° a condici¨® que s'eviti, com fan alguns, prendre la part pel tot, convertint aquelles insufici¨¨ncies en tret principal de l'estat de la ciutat. Vegem-ne el detall.

La principal caracter¨ªstica del plantejament urb¨¤ de la capital catalana ¨¦s la seva continu?tat des del 1979. S'ha preservat aix¨ª en el que ¨¦s fonamental, fins i tot quan la tradicional alian?a d'esquerres moderades que el va forjar durant tres d¨¨cades (socialistes i ecosocialistes encap?alats per Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu) va cedir la vara de comandament a un alcalde nacionalista possibilista (Xavier Trias), que encara que no l'expansion¨¦s (ha cohabitat amb la crisi), no l'ha desnaturalitzat.

No ha estat aix¨ª per atzar, sin¨® per la vig¨¨ncia de l'equilibri intr¨ªnsec entre els seus components essencials. D'una banda, la promoci¨® del dinamisme econ¨°mico-empresarial en combinaci¨® amb el sector universitari (nous nuclis biom¨¨dics i tecnol¨°gics). De l'altra, la vertebraci¨® inclusiva de l'espai, cohesionant els degradats barris medievals mitjan?ant un esponjament urban¨ªstic, i monumentalitzant i dotant de serveis socials els perif¨¨rics, hereus del desenvolupisme. Tot aix¨° sota l'impuls de la internacionalitzaci¨® (dels Jocs Ol¨ªmpics i fins i tot l'imperfecte F¨°rum de las Cultures).

Barcelona ha resultat aix¨ª m¨¦s humanament habitable en tots els sentits, fins i tot per la textura de les seves vies p¨²bliques, l'accessibilitat dels discapacitats al transport p¨²blic o l'atenci¨® als drogodependents; una mica m¨¦s que ciutats tan potents, creatives i din¨¤miques com el seu rival, Madrid.

Per¨° aquest no ¨¦s, ¨°bviament, un conte de fades. El model d'¨¨xit es veu reptat de manera creixent pel desafiament de la rampant desigualtat social corol¡¤l¨¤ria de la crisi econ¨°mica general (i alguns retrocessos en infraestructures i serveis, com les guarderies); per la temptaci¨® f¨¤cil del monocultiu del sector tur¨ªstic; i per l'absurda tend¨¨ncia nacionalista a utilitzar el municipi com a banquer barat del Govern aut¨°nom, financerament asfixiat. A m¨¦s de per les incompet¨¨ncies pr¨°pies, com la incre?ble negativa a connectar les (tant de bo que) complement¨¤ries xarxes existents de transport ecol¨°gic: el tramvia.

Barcelona s'ha d'autoexaminar, sens dubte. I replantejar els horitzons necessaris per al millor desenvolupament del seu model: des del desplegament del corredor euromediterrani de transport a la millora de la connexi¨® portu¨¤ria o la planificaci¨® urbana de tall metropolit¨¤. Per¨° optimitzar el model no significa abaratir-lo.