Una llengua sense aud¨¤cia

Hi ha ¨¨poques que, faltades d¡¯una fita clau, d¡¯una data assenyalada, passen m¨¦s inadvertides que d¡¯altres, marcades per efem¨¨rides prop¨ªcies als fastos. ?s el que ocorre amb el per¨ªode que situar¨ªem, aproximadament, en ara fa cent anys, una etapa decisiva com poques en la hist¨°ria de la llengua catalana i de la qual haur¨ªem d¡¯aprendre algunes coses. Potser nom¨¦s els anys vuitanta del segle passat, amb la coincid¨¨ncia de mesures especialment afortunades (llei de normalitzaci¨®, campanya de la Norma, mitjans p¨²blics en catal¨¤, etc.) s¡¯hi podrien comparar.

Obrim la forquilla temporal. L¡¯any 1911 es funda la Secci¨® Filol¨°gica de l¡¯IEC, amb l¡¯enc¨¤rrec de bastir la normativa de la llengua. El 1912, Pompeu Fabra escriu la seva primera gram¨¤tica, i el 1913 es promulguen les Normes ortogr¨¤fiques. L¡¯any 1914 es funda la Mancomunitat, el primer president de la qual, Enric Prat de la Riba, esbossa un objectiu normalitzador ja en el discurs de presa de possessi¨®: ¡°Volem per a la nostra llengua plenitud d¡¯imperi sobre la vida nostra¡±. El 1915 les diatribes contra el catal¨¤ del senador Antonio Royo propicien la primera gran campanya en favor de la llengua, que desemboca en la convocat¨°ria pel CADCI de la Diada de la Llengua Catalana, l¡¯1 de gener de 1916. Al mes de mar? d¡¯aquell 1916, Prat de la Riba eleva a les Corts espanyoles la petici¨® de fer oficial el catal¨¤, amb un debat parlamentari protagonitzat per Camb¨® que, l¨°gicament, es perdria. L¡¯any 1917 Fabra presenta el seu Diccionari ortogr¨¤fic, amb les normes que resultarien definitives, i finalment, el 1918, es tanca la gram¨¤tica que acabaria sent normativa i que, amb pocs retocs, ¨¦s encara vigent avui dia. S¨®n vuit anys d¡¯una efervesc¨¨ncia que posa les bases del que seria la llengua en el futur, tant en el vessant del reconeixement oficial i social de la llengua com en el purament codificador.

Les interfer¨¨ncies en el sistema ling¨¹¨ªstic fan pensar que potser algun dia ens quedarem sense llengua

Fa cent anys d¡¯aquest aut¨¨ntic sisme ling¨¹¨ªstic, i la pregunta que ens hem de fer ¨¦s si ara estem a l¡¯altura. Els problemes que afecten la llengua catalana s¨®n substancialment diferents, per¨° comencen a acumular-se sense que s¡¯hi entrevegin certes llums, ni tampoc lideratges. L¡¯¨²s social de la llengua presenta s¨ªmptomes d¡¯estancament, d¡¯acord amb les Enquestes d¡¯Usos Ling¨¹¨ªstics dels anys 2008 i 2013. El catal¨¤ s¡¯ha de batre en condicions desiguals amb el castell¨¤ com a llengua d¡¯integraci¨® de la immigraci¨®. Les interfer¨¨ncies en el sistema ling¨¹¨ªstic ja fan pensar a alguns que potser algun dia ens quedarem sense llengua. El degoteig de sent¨¨ncies estan delmant un model escolar que fins ara suscitava grans acords. Fins i tot la sintonia pol¨ªtica al voltant de la llengua s¡¯est¨¤ trencant, amb partits que ja fan manetes amb els partidaris del (mal anomenat) biling¨¹isme. I segurament em deixo coses.

No s¨®n tot males not¨ªcies, que consti, de tant en tant en aquests brous hem donat entrada a l¡¯optimisme. Per¨° no s¡¯entreveu una pol¨ªtica sobre la llengua que no vagi m¨¦s enll¨¤ de l¡¯adveniment de la independ¨¨ncia, a bastament considerada com la soluci¨® a tots els problemes per al catal¨¤ per¨° que actua com a cotilla de la m¨¦s m¨ªnima ambici¨® intel¡¤lectual i pol¨ªtica. La tinta vessada en les diferents hip¨°tesis sobre la consideraci¨® de la llengua amb l¡¯estat propi ¨¦s una arada motoritzada davant d¡¯uns bous que no ja poden dir fava.

Cal posar mans a la feina, tant en el debat sobre la llengua com en l¡¯acci¨® pol¨ªtica, gens auda? si la comparem amb el que passava fa cent anys. Potser l¡¯¨²ltima gran not¨ªcia al voltant del catal¨¤ ¨¦s la conquesta del domini .cat, i parlem de l¡¯any 2005. Massa temps per a una llengua que necessita constantment apinyar voluntats, renovar consensos i apuntalar atractius.