El llenguatge de l¡¯estancament

Segur que en recordeu la imatge: Petra L¨¢zsl¨®, periodista hongaresa, etziba coces i posa travetes a una colla de refugiats sirians que han aconseguit trencar el cord¨® policial i corren per entrar a Hongria. Una d¡¯aquestes travetes fa caure Ossama Abdul Mohsen i el seu fill Zaid, que rodola violentament davant d¡¯una bona colla de c¨¤meres. Aix¨° passa el setembre de 2015 i la imatge es viralitza gr¨¤cies a la seva pot¨¨ncia ic¨°nica, que posa en evid¨¨ncia la brutalitat de L¨¢zsl¨® per¨° tamb¨¦ la d¡¯Europa, i la seva decebedora resposta davant de la crisi siriana. Com en tants altres casos, una realitat geopol¨ªtica terriblement complexa es resumeix en una sintaxi de tres o quatre imatges exemplars que ens permeten ordenar r¨¤pidament una resposta ¡ªintel¡¤lectual, emocional, de la mena que sigui¡ª. Potser per aquesta visibilitat, Ossama acaba rebent una trucada salv¨ªfica que li ofereix un contracte d¡¯entrenador i allotjament a Getafe.

Un dels problemes de les imatges ic¨°niques ¨¦s la seva efectivitat meteor¨ªtica. Quan impacten l¡¯imaginari de l¡¯espectador, creen al seu voltant un espai d¡¯invisibilitat, al qual massa sovint no dediquem temps, pendents com estem de l¡¯arribada de la imatge seg¨¹ent. L¡¯espectacularitzaci¨® debordiana ¨¦s una forma de desatenci¨®, cosa que demana un afany contrari que s¡¯ocupi dels espais desatesos, dels bassals de l¡¯experi¨¨ncia que no es deixen encofurnar en una narrativa. A qui els vulgui, em sembla que hi ha aqu¨ª tant un principi ¨¨tic com una orientaci¨® creativa.

Hayati (mi vida), un documental de Sofi Escud¨¦ i Liliana Torres que ha sortit aquest mateix any, examina la vida d¡¯Ossama i de la seva fam¨ªlia despr¨¦s del moment ic¨°nic. L¡¯entorn d¡¯un dels fills d¡¯Ossama permet a les documentalistes explorar la situaci¨® d¡¯una colla de futbolistes sirians que es troben estancats a la ciutat turca de Mersin, sense poder tornar a S¨ªria ni emigrar cap a Europa. Potser estancament sigui la paraula central per explicar el documental i l¡¯efecte que suscita: haver sobreviscut al conflicte i haver-ne escapat no s¨®n pas el final de la hist¨°ria del refugiat sin¨® l¡¯inici d¡¯una altra, menys ic¨°nica, si es vol, per¨° igualment terrible, en la qual el que s¡¯hi negocia no ¨¦s nom¨¦s un sentit amb un passat traum¨¤tic, sin¨® la desfeta d¡¯un futur que perd la forma, els agafadors. La senzillesa del treball d¡¯Escud¨¦ i de Torres, que obvien el discurs intrusiu i l¡¯afany de contextualitzaci¨® d¡¯altres propostes, em sembla meravellosament adient per parlar de la lenta desfeta d¡¯aquesta vida, que s¡¯esfilagarsa a c¨°pia de desesperacions burocr¨¤tiques i de discursos de la impossibilitat. La decisi¨® d¡¯il¡¤lustrar els relats dels protagonistes amb les animacions delicad¨ªssimes i extraordin¨¤riament intel¡¤ligents de Maialen Arana i de J¨²lia Francino ¨¦s un encert indiscutible a l¡¯hora de produir un llenguatge per a aquest estancament que no caigui ni en la commiseraci¨® efectista ni en el paternalisme del privilegi.