Tot barrejat, mestressa

Hi ha una m¨¤xima que diu que en literatura no ¨¦s bo barrejar la comicitat amb la ironia. Llavors, si no es poden mesclar, deu ser perqu¨¨ alguna de les dues porta ingredients bidireccionalment excloents, d'aquells que si els uneixes, malament. Pum! Rip. Caput.Mortus est qui no respira. Com el Baileys i la Coca-Cola, que si els poses al mateix got i t'ho beus, et mors per gamar¨²s: una bola de bitlles ha solidificat dins teu just abans d'explotar i fer de tu un unt¨®s ¨²ltim record en les blanques parets de la mem¨°ria.

I regalimes pertot. Era tan bon noi, el cos¨ª Jordi! Ll¨¤stima d'aquell final fat¨ªdic! Ning¨² li va dir que? all¨° no es podia barrejar. Ning¨² li va poder salvar la vida... Amb la comicitat i la ironia deu passar alguna cosa semblant. No s'han de posar juntes perqu¨¨ corren el perill de provocar un pastitx inaguantable. Quin horror! Com en dir¨ªem? Comirionia? Iromicitat? No. Les coses s¨®n el que s¨®n perqu¨¨ tenen el nom que les acota en l'¨²s i la norma. Aix¨° deu voler dir la m¨¤xima: "Si nom¨¦s es vol fer gr¨¤cia que no es gasti la ironia: estampeu un past¨ªs de nata a la cara d'un altre o perseguiu culs de senyora a ritme de Benny Hill".

Per¨° anem per parts, com va dir Jack l'Esbudellador. Primer, la rialleta derivada d'una comicitat m¨¦s o menys sofisticada neix perqu¨¨ el lector com¨² sap qui era Jack l'Esbudellador o, si m¨¦s no, entendr¨¤ que li agradava trossejar carn humana, a filets o en porcions manipulables, i que era un home visceralment ordenat a qui li agradava anar per parts. Ho ha ent¨¨s. Hi ha complicitat. Llavors, el lector pot riure (si no vol, no; no ¨¦s obligatori).

Segon. La ironia va una mica m¨¦s enll¨¤. Vol dist¨¤ncia, la del pensament que depassa la reacci¨® al rid¨ªcul. ?s tan pensadora que pot arribar a ser socr¨¤tica, un t¨¤vec que quan pica no fa gens de gr¨¤cia. Ella ¨¦s la mestressa que ens munta i desmunta la rialla, la fa anar de l'ull al cervell: la ironia ¨¦s una comicitat a dos temps.

Tercer. Es veu que fer riure ¨¦s f¨¤cil, fer plorar fa profund, i que, a banda de la tr¨¤gica dicotomia, hi ha la ironia. Es veu, a m¨¦s, que pocs tenen el carnet per conduirla. Tamb¨¦ hi ha el fet que no a tothom li plau l'¨²s contemporani de l'eina. Que avui no toca, aix¨° de reduir a l'absurd una exist¨¨ncia tan clara amb els seus prop¨°sits, tan carregada de sentit.

Per¨° tant se val. En clau c¨°mica, ironista, dram¨¤tica o realista, escriure sempre ¨¦s un risc perqu¨¨ la connexi¨® entre qui escriu i qui llegeix no ¨¦s inevitable. Finalment, l'alegria de llegir no dep¨¨n nom¨¦s de la per¨ªcia de l'escriptor, de la m¨¤scara de l'escriptor, dep¨¨n dels referents culturals comuns i dels engranatges cerebrals afins que no tothom comparteix i valora de la mateixa.