Apocalipsi ¡®low cost¡¯

Havia de passar un dia o altre, i ja ha passat. Valent¨ª Puig (Palma, 1949) no ha resistit la temptaci¨® de confegir a raig la confessi¨® de desarrelament dels temps actuals d¡¯indig¨¨ncia decr¨¨pita, ag¨°nica, barroera, ingrata i desmemoriada. No res va quedant dels vells bons temps, on els costums no havien rodolat encara carrer avall fins a les clavegueres i on la fam¨ªlia era encara un valor estable i consistent. No res va quedant d¡¯aquell m¨®n, i a Puig se li fa tot plegat una gran i desgraciada torrentera de mal gust corrupte.

L¡¯agonia de l¡¯alta cultura ¨¦s nom¨¦s un indici m¨¦s de la ¡°decad¨¨ncia europea¡± dels ¨²ltims anys, per¨° ben b¨¦ podria ser dels ¨²ltims 2.500 (aproximadament). Potser per aix¨° ressona, sense esmentar-lo, el Jos¨¦ Ortega y Gasset m¨¦s melanc¨°lic, i invoca fins i tot Oswald Spengler, ¡°encara que amb tants errors de prognosi¡±. Res del que Puig veu al carrer, mira a la televisi¨® o compra a les llibreries li permet atenuar el desengany per una ¨¨poca low cost. Aix¨° ja ve cap al final del llibret, com si l¡¯acceleraci¨® hagu¨¦s anat creixent i el desenc¨ªs amb el present tamb¨¦, on ja no hi ha consol de cap mena i es voreja el pur catastrofisme emocional. El crit agafa una volada apocal¨ªptica amb afirmacions taxatives, com a m¨ªnim q¨¹estionables, sobre el jovent d¡¯avui i la seva magn¨ªfica indol¨¨ncia, com tampoc ¨¦s f¨¤cil adherir-se a la idea que ni la ¡°figura de l¡¯autoritat materna [o paterna, tant se val] ni la jerarquia mestre-alumne tenen el prestigi necessari com a puntals efectius en l¡¯aprenentatge i formaci¨® de car¨¤cter dels adolescents¡±. S¡¯enyora dels temps en qu¨¨ fer de pare era fer de ¡°patriarca¡±, perqu¨¨ ¡°sense l¡¯autoritat del pare no hi ha autoritat leg¨ªtima en la societat¡±, i menys encara quan les fam¨ªlies ara s¨®n tan estramb¨°tiques que de vegades no hi ha ni pare i, necess¨¤riament, tot rodola: els nois han de perdre la mem¨°ria, rebutgen ¡°totes les lli?ons del passat¡± i s¡¯afilien als ¡°obscurantismes ideol¨°gics¡±.

Renoi, tu. El lament ferit de l¡¯escriptor neutralitza la muni¨® d¡¯observacions que farien sentit sense la sobredosi commoguda d¡¯assistir a la fi del m¨®n. Quan observa l¡¯hegemonia d¡¯una ¨¨tica del victimisme o de l¡¯abrandament emocional, l¡¯encerta sense dubte; o quan censura la desmem¨°ria presentista com a tret social est¨¨s, ara i sempre, tamb¨¦; o quan condemna la ingratitud com a pesta moral de massa ciutadans, potser tamb¨¦. Per¨° el catastrofisme desolat impedeix que prosperi l¡¯an¨¤lisi del que s¨®n, de fet, trets d¡¯una societat de l¡¯opul¨¨ncia, malalties de societats riques, com la nostra. Tot, per¨°, es perd ensorrat pel desenc¨ªs, el desengany i la ranc¨²nia contra els nous temps.

Em fa l¡¯efecte que aquesta prosa confessional i dolguda t¨¦ un motor absent, o nom¨¦s molt subtilment al¡¤ludit, en el proc¨¦s que s¡¯est¨¤ vivint a Catalunya. Sembla aquest el seu motor secret m¨¦s aut¨¨ntic, i el destinatari de tot plegat podria ser menys el jovent que tota una classe mitjana, m¨¦s o menys benestant, que ha fet ren¨²ncia de la lucidesa, de la ra¨® i de les virtuts burgeses, tot deixant-se endur des del 2012 per l¡¯insubm¨ªs messies Artur Mas.

De vegades sembla que l¡¯alta cultura, precisament la que encarna Puig com a solvent dietarista i assagista perspica?, rebaixa el seu llindar d¡¯exig¨¨ncia, com en aquest pamflet desolat, remugador i amarg.