Sobirania aliment¨¤ria sense pagesia

Els menjars habituals dels primers illencs, dels humans d¡¯arreu, varen n¨¦ixer amb la primera escriptura sobre la terra neta i pentinada, un ordre pag¨¨s, un microhort, jardins i sementers indeterminats. Devia ser una incerta cuina elemental de la subsist¨¨ncia, dels recursos de l¡¯entorn; de km 0, abans del sistema m¨¨tric i de les normes antiglobalitzaci¨®. Els paratges rurals, augmentats, han estat contemporanis del passat m¨¦s lluny¨¤, una deixa que servava una dieta limitada.

En l¡¯estrena de l¡¯agricultura, la cultura fundacional, l¡¯agr¨ªcola, l¡¯espont¨¤nia i no inventariada primitiva organitzaci¨® de la vida local i potser d¡¯una certa hist¨°ria comuna illenca, hi ha les arrels de quasi tot: les primeres herbes silvestres testades, bolets i caragols, esp¨¤rrecs, fonoll, fetes plantes controlades i els arbres desats per fruitar, empeltats. Aviat arrib¨¤ el tr¨¤fic i bescanvi de les llavors, fruits i peus de vinya i olivera duts per la Mediterr¨¤nia primer i, molt m¨¦s tard, el color, el sabor i la mat¨¨ria aliment¨¤ria popular arrib¨¤ d¡¯Am¨¨rica.

No sabem gaireb¨¦ res cert dels inicis, dels menjars i de la cuina antiga aut¨°ctona, m¨¦s enll¨¤ de la magra recol¡¤lecta de bitxets, fruits f¨¤cils de vorera de mar, herbes comestibles i poca ca?a. Emper¨° es magnifica una mica massa la cuina ¨¨tnica, tradicional, popular, d¡¯identitat com a exclusiva, antiga, territorial, senyorial, de convent o pobre... ¨¦s igual.

El relat i consagraci¨® de les identitats culin¨¤ries s¡¯esbuquen aviat perqu¨¨ els menjars i els plats esdevingueren transversals, globals. Potser ¨¦s certa la manera, el costum i la socialitzaci¨® d¡¯aliments fets ¡°a la manera de¡±. Res ¨¦s totalment nostre, propi, i menys en una illa sense res ni ning¨² als or¨ªgens.

?D¡¯on ¨¦s o d¡¯on ve la tom¨¤tiga de ramellet del pa amb oli o la del tremp¨®? I els pebres que donen color natural i conservant determinat de la sobrassada? D¡¯on s¨®n les patates?, posem per cas. Aix¨°, i molt m¨¦s, vengu¨¦ de fora, de lluny, no ¨¦s aut¨°cton, local, en origen. Passaren cents i cents d¡¯anys fins que arribaren les gran novetats i els configuraren menjars i pastes que ens semblen tan simb¨°liques. No passa res.

Potser fou la reiterada conquesta m¨ªnima de l¡¯espai rural, el despedregar, llevar mates i matolls, fer clots, traginar terra, quan comen?¨¤ l¡¯escenografia amb firma an¨°nima que avan?¨¤ sobre la natura per fer fruits, anyades lentes i incertes, de fulla i rabassa, arbres educats.

La colonitzaci¨® de la natura possibilit¨¤ als primers nouvinguts a les illes una dieta que no depenia de la sort i del mal temps, la destresa per ca?ar o pescar i acumular aliments amb data de caducitat sense embolic ni llauna, ¨¦s clar. Sols la sal i el sol, el fum i el bull, el vinagre, l¡¯oli, podien conservar els aliments i fer-los perdurables.

Aquesta narraci¨® ordenaci¨® pagesa dictada sobre la superf¨ªcie de l¡¯illa, amb tan poca terra sempre, ha durat fins ahir, segles. Era canviant, ef¨ªmera i c¨ªclica, per¨° sistem¨¤tica. Els innovadors usaren xapetes, aixades i arades de fusta i pedra. Punyien la seca superf¨ªcie de l¡¯illa. Una agricultura incerta, experimental, no el joc espor¨¤dic de la ca?a, la pesca o la recol¡¤lecta de fruits i herbes a la natura. Aix¨° s¡¯estengu¨¦ i dur¨¤ milers d¡¯anys fins abans-d¡¯ahir.

El paisatge artificial que venia de la prehist¨°ria quasi i la seva estructura fermada sobre la propietat i explotaci¨® de quatre pams de terra cap avall ja no t¨¦ sentit, no per necessitat, sin¨® per manca d¡¯obradors i de mercat. Els ¨²ltims hereus de la tradici¨®, de la societat de pagesos, llauradors, hortolans i podadors gaireb¨¦ s¡¯han extingit i, per aix¨°, el consum i l¡¯alimentaci¨® ¨¦s continental o ultramarina, com es deia un temps de les botigues de novetat.

La possible pr¨¤ctica autosufici¨¨ncia aliment¨¤ria ¨Cparcial en gran part de la hist¨°ria¨C de les persones residents ¨Cen dirien sobirania aliment¨¤ria amb condiment simb¨°lic, pol¨ªtic¨C s¡¯ha esva?t. El sistema pag¨¨s, antic i industrial, ha col¡¤lapsat. ?s una utopia poder activar ara tot el fora vila, els conreus, els horts, la ramaderia, la ind¨²stria de transformaci¨®, pescadors diversos, escorxadors adients, les xarxes de distribuci¨®, trobar els preus competitius i avesar-ne el consumidor. A la taula de la societat de l¡¯abund¨¤ncia, la proposta neoaut¨¤rquica ¨¦s un impossible.

Aquells desconeguts que eren parents nostres cavaven i foradaven l¡¯illa, a petits redols, trossos com diuen encara, per sembrar i conrear, i fer anyada per vendre (i repartir a mitges amb el senyor). Treballaven tot l¡¯any per a tenir aliments distints, segurs, per viure, per sobreviure.

Cinc mil anys m¨¦s tard, les darreres ¡®escriptures¡¯ sobre els mateixos redols, els espais humanitzats, s¨®n quasi sempre d¡¯oblit, vendes i registres cadastrals, rebuts i operacions testament¨¤ries. La runa rural enganxa.

A Eivissa, ho contava Cristina Tur al M¨²ltiplex d¡¯IB3, per ressuscitar l¡¯activitat a la pagesia se subvenciona tot, cada acci¨®: llaurar un redol, tamb¨¦ sembrar-lo, la collita, els fruiters i, si fan pastura, el bestiar. Operaci¨® salvar postals.