Una lletraferida lliure

Davant de dos volums de mem¨°ries que sumen m¨¦s de 1.100 p¨¤gines, un t¨¦ la natural prevenci¨® de pensar si valdr¨¤ la pena abordar una lectura tan llarga. Els dubtes s¡¯esvaneixen aviat: passades les poc m¨¦s de mitja dotzena de p¨¤gines introduct¨°ries, als primers par¨¤grafs del segon cap¨ªtol d¡¯aquestes Mem¨°ries d¡¯Aurora Bertrana (Girona, 1892-Berga, 1974), l¡¯evocaci¨® d¡¯un dels primers records de l¡¯escriptora et guanya indefectiblement: mentre el seu pare, Prudenci Bertrana, surt fins a les tantes amb la colla d¡¯amics artistes, la mare, que vol esperar-lo desperta, llegeix al llit, absorta i concentrada, durant llargues estones, sense adonar-se que la petita Aurora, que encara no sap llegir, s¡¯ha llevat i l¡¯observa fascinada darrere la vidriera de l¡¯alcova. L¡¯escena, amb el gest de la mare, el colze enfonsat en el coix¨ª, abocada damunt el llibre, vist per la nena que admira i enveja aquella intensa evasi¨®, aquell misteri¨®s transport a mons i experi¨¨ncies desconegudes, constitueix una poderosa i significativa porta d¡¯entrada a l¡¯experi¨¨ncia que Aurora Bertrana ens explicar¨¤ a continuaci¨®.

La imatge ¨¦s v¨¤lida perqu¨¨, tot i que aquesta obra ¨¦s el relat gener¨®s d¡¯un itinerari vital aventurer (d¡¯aventures, per¨° tamb¨¦ d¡¯anar a la ventura per mig m¨®n), la seva redacci¨® constitueix alhora una expl¨ªcita autoreivindicaci¨® de Bertrana com a escriptora: ¡°Despr¨¦s d¡¯haver jo publicat m¨¦s de vint llibres entre novel¡¤les, contes i reportatges, en catal¨¤, en castell¨¤ i en franc¨¨s, encara no em consideren escriptora¡±. Perqu¨¨ Bertrana ¨¦s una lletraferida de cap a peus, per¨° una lletraferida sense moltes de les manies del gremi. Dona lliure i esquerpa, que s¡¯adapta a tot, fa tots els papers de l¡¯auca, per¨° no deixa mai d¡¯escriure ni, sobretot, de llegir amb intensitat i amb passi¨®. Quan torna de l¡¯exili, a la seva maleta, a part d¡¯un parell de sabates, nom¨¦s hi ha diccionaris, gram¨¤tiques i llibrets de conjugacions verbals en tres lleng¨¹es. Ella mateixa diu: ¡°No crec que ning¨² dels qui em coneixen em pugui imaginar sense un diccionari prop¡±.

Les Mem¨°ries ens permeten seguir la traject¨°ria de Bertrana a Girona, a Barcelona, a Ginebra, a Tahit¨ª i a Prada de Conflent, els seus llocs essencials i preferits, cadascun per motius diferents, aix¨ª com la diversitat d¡¯oficis, ocupacions i situacions que assumeix, des del lideratge d¡¯un trio de jazz femen¨ª en un hotel dels Alps, als anys vint, a la direcci¨® d¡¯una coral de malalts mentals en un sanatori su¨ªs, a la postguerra, passant per tres memorables i regalats anys a la Polin¨¨sia, on els torrents baixen plens de fruits ex¨°tics. El primer volum, que acaba el 1935 i que va publicar encara en vida, ¨¦s excel¡¤lent, ple de detalls com l¡¯esmentat de la seva infantesa, que omplen d¡¯inter¨¨s la perip¨¨cia vital que ens relata, sempre amb un desimbolt sentit de l¡¯humor i una p¨²dica dist¨¤ncia respecte a la vida sentimental, que ens mostra poc, i quan ho fa, m¨¦s aviat amb ironia i guardant-se l¡¯escalfor per a la intimitat.

El segon volum resulta, en canvi, desigual, entre d¡¯altres raons perqu¨¨ deixa de ser tothora mem¨°ria de fets viscuts i Bertrana s¡¯embarca, en referir-se a les guerres del 1936 al 1945, a relatar-nos el context, fets sabuts i prou historiats. Tamb¨¦ abunden les reiteracions i uns certs vaivens temporals, fruit potser de la falta de revisi¨® d¡¯aquest volum, que, en qualsevol cas, no deixa de tenir nombrosos passatges valuosos que copsen l¡¯indomable car¨¤cter de l¡¯escriptora.

?