Tots bojos

El DSM, Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, ¨¦s un manual de l¡¯associaci¨® nord-americana de psiquiatria que enumera una llista extensa dels anomenats trastorns mentals.

Ara se¡¯n discuteix sobre la cinquena edici¨® (maig del 2013). Cada nova edici¨® amplia desorbitadament noms de malalties ps¨ªquiques que no s¨®n sin¨® s¨ªmptomes o, m¨¦s obscenament, noms de malalties dissenyats per la ind¨²stria farmac¨¨utica, i hi ha un moviment mundial que q¨¹estiona el rigor del contingut d¡¯aquesta obra: una resposta massiva, recollida de signatures, actes i confer¨¨ncies, manifestos, etc. Va haver-hi un moment dif¨ªcil perqu¨¨ els psic¨°legs nord-americans volien "negociar" alguns punts per tal de salvar aspectes del manual. La resta del m¨®n va decidir tirar endavant sense els col¡¤legues dels Estats Units. Per¨°, finalment, l¡¯Institut Nacional de Salut Mental d¡¯aquell pa¨ªs va anunciar que abandonava definitivament la classificaci¨® del DSM perqu¨¨ la considerava mancada de validesa cient¨ªfica. Un colp dur per a la ind¨²stria farmacol¨°gica.

Per a fer-nos-en una idea, el DSM-5 considera trastornat mentalment qui "pateix accessos de mal humor freq¨¹ents"; qui "t¨¦ un trastorn d¡¯alimentaci¨® compulsiva perqu¨¨ menja excessivament dotze voltes durant tres mesos"; "qui pateix oposici¨® desafiadora", ¨¦s a dir, "certs xiquets que diuen que ¡®no¡¯ als pares un cert nombre de vegades".

No ¨¦s gens estrany si pensem que un programa salvatge, m¨¦s propi de l¡¯¨¨poca nazi, com ara Supernanny s¡¯emet en horari infantil i familiar.

Molts psic¨°legs, i pr¨¤cticament tots els psicoanalistes, observen amb preocupaci¨® com creix la medicaci¨® ps¨ªquica entre els xiquets, cada volta m¨¦s i cada vegada a una edat m¨¦s primerenca. Sembla que es tracta d¡¯habituar-los des de ben menuts a devorar medicaments.

Un xaval de pocs anys, de qui cal esperar una vitalitat pr¨°pia de l¡¯edat, ¨¦s tractat immediatament d¡¯"hiperactiu" si es manifesta aix¨ª. Si ¨¦s incapa? de parar quiet, mut, catat¨°nic davant del televisor vol dir que pateix una malaltia diagnosticada pel DSM.

Igualment passa amb el fam¨®s "trastorn bipolar" que ara sembla estendre¡¯s com una passa entre la poblaci¨®.

Qui no t¨¦ moments d¡¯euf¨°ria seguits de melangia o simplement de tristesa per qualsevol motiu, siga important o no? I qui mesura la import¨¤ncia del patiment de cada subjecte? Hi ha qui no vessa una ll¨¤grima per la mort d¡¯un familiar i en canvi s¡¯afona si se li mor el gos, o perqu¨¨ ha rebut la not¨ªcia de la desaparici¨® d¡¯una amistat.

Aquesta deu ser l¡¯arrel de la q¨¹esti¨®: fabricar el medicament, inventar el nom de la malaltia i administrar-lo conjuntament, estad¨ªsticament, sense distingir les persones d¡¯una en una. I resulta que no funciona si no ¨¦s en el miratge del curt termini. La gent ¨¦s tossuda, particular, respon al mateix ritme o a un ritme superior als diagn¨°stics amb manifestacions simptom¨¤tiques noves. Els laboratoris no donen l¡¯abast.

(Bonjour, tristesse, seu a taula; compartim el vi, la musica, un al¨¦ de lentitud. Ac¨ª, a les catacumbes de l¡¯¨¦sser hum¨¤, lluny de manuals i classificacions).