Gr¨¤cies a les dones

Escrivint l¡¯article de la setmana passada (La llengua ressentida) vaig topar amb una an¨¨cdota explicada per Ignasi Iglesias en l¡¯acte central de la primera edici¨® de la Diada de la Llengua Catalana de 1916. I si no ¨¦s certa, ¨¦s ben trobada. Parlava d¡¯un pare que, havent abandonat el catal¨¤ com a llengua habitual, lamentava la mort del fill amb un ¡°?Pobre hijo m¨ªo!¡±, mentre que era l¡¯¨¤via ?¨¦s a dir la mare del pare? qui proferia un catal¨¤ ¡°Pobre fill meu!¡±. Diu la cr¨°nica publicada per La Veu de Catalunya el 2 de gener d¡¯aquell any que el comentari va aixecar l¡¯aplaudiment dels assistents.

Aix¨° ve al cas per defensar el paper de les dones en el proc¨¦s de manteniment de la llengua catalana. El relat sobre la recuperaci¨® del catal¨¤ al segle XIX t¨¦ unes l¨ªnies mestres m¨¦s que sabudes i, probablement, indestructibles. Despr¨¦s de tres segles de decad¨¨ncia cultural i liter¨¤ria, i de m¨¦s d¡¯un segle de repressi¨® i digl¨°ssia, el catal¨¤ va viure un proc¨¦s de represa pilotat per unes elits econ¨°miques i culturals que, a trav¨¦s d¡¯un seguit d¡¯iniciatives (la restauraci¨® dels Jocs Florals, per exemple, o l¡¯inici de la premsa escrita en catal¨¤), va rellan?ar la llengua en ¨¤mbits de plenitud de qu¨¨ no es gaudia des de l¡¯edat mitjana. I d¡¯aquest proc¨¦s hem convingut de dir-ne Renaixen?a, sense ombra de dissens. Tanmateix, de vegades s¡¯obvia una frase que ja va proferir un dels protagonistes d¡¯aquell per¨ªode, Valent¨ª Almirall, el 1886: ¡°La nostra llengua mai s¡¯ha mort, puix encara que l¡¯hagin oblidada los savis i la gent de lletres, l¡¯ha conservada el poble viva en son tracte, parlant-la sempre¡±.

Injustament, les dones sempre han estat excloses de les hip¨°tesis sobre el manteniment de la llengua en ¨¨poques tan dures. No s¨¦ si mai s¡¯ha provat de fer una socioling¨¹¨ªstica de g¨¨nere (si alg¨² en t¨¦ not¨ªcia, estic a Twitter), per¨° hi ha tres factors decisius en aquest per¨ªode que afecten les dones i que incideixen directament en el desenrotllament normal de la llengua. ?s segur que, si les dones del segle XIX haguessin pogut triar, haurien elegit unes altres condicions de vida, per¨° ¨¦s a elles i a la seva resili¨¨ncia que devem bona part de la superviv¨¨ncia de l¡¯idioma.

La nostra llengua mai s¡¯ha mort, puix encara que l¡¯hagin oblidada los savis i la gent de lletres, l¡¯ha conservada el poble viva

En primer lloc, cal esmentar els ¨ªndexs de natalitat. Catalunya experimenta al segle XIX un increment demogr¨¤fic fora del normal, fins al punt de duplicar la poblaci¨® en nom¨¦s seixanta anys (de 850.000 a 1.700.000 habitants) per mitj¨¤ de la puixan?a biol¨°gica aut¨°ctona, la qual tenia, a m¨¦s, una distribuci¨® homog¨¨nia per tot el territori. ?s aquest increment de natalitat el que nodreix la demanda de m¨¤ d¡¯obra resultant de la revoluci¨® industrial, i que far¨¤ que Catalunya no necessiti importar treballadors no catalanoparlants fins a final de segle.

Segon, la crian?a dels fills. No cal dir que aquest no ¨¦s un fenomen ni exclusivament catal¨¤, ni circumscrit al XIX. Fins al segle XX les mares s¡¯han ocupat de la canalla gaireb¨¦ en solitari, i no ¨¦s casualitat que el terme llengua materna prengui l¡¯adjectiu de la mare. La transmissi¨® de la llengua d¡¯una generaci¨® a la seg¨¹ent passava necess¨¤riament per elles.

I tercer, l¡¯analfabetisme femen¨ª. En un context social en el qual l¡¯adquisici¨® del castell¨¤ depenia directament del sistema escolar (els mitjans de comunicaci¨® audiovisuals i les grans immigracions trigarien encara d¨¨cades), el nivell d¡¯alfabetitzaci¨® de les dones aporta una dada prou aproximada del coneixement que tindrien del castell¨¤, i, per tant, de les dificultats de transmetre als fills una llengua que no fos la catalana. El 1860, el 88,5% de les dones no sabien llegir ni escriure. El 1877, el 80,1%. El 1887, el 73,5%. I el 1900, el 66,5%. Si convenim que aquelles que no anaven a escola dif¨ªcilment podien saber castell¨¤, al principi del segle XX nom¨¦s un ter? de les dones estaven capacitades per transmetre aquesta llengua als fills, i ¨°bviament aix¨° no vol dir que ho fessin.

El poble va mantenir-la viva ¡°parlant-la sempre¡±, deia Almirall. La llengua catalana no es va deixar de parlar perqu¨¨ es van mantenir intactes les condicions per a la transmissi¨® generacional, un factor m¨¦s determinant per a la superviv¨¨ncia de la llengua que el c¨¨lebre poema d¡¯Aribau o la restauraci¨® dels Jocs Florals. ¡°Pobre fill meu¡±, que deia l¡¯¨¤via. El relat de la recuperaci¨® de la llengua, burg¨¨s i mascul¨ª, est¨¤ en deute amb un proc¨¦s que, probablement, va tenir molt de popular i femen¨ª

Portada elpais.cat