La necessitat d¡¯un congr¨¦s sense ¨¨pica

Devia ser una broma. O b¨¦ un objectiu d¡¯all¨° m¨¦s benintencionat, tot ¨¦s possible. Al cap i a la fi, es tractava d¡¯organitzar durant l¡¯any 2014, tot aprofitant la coincid¨¨ncia feli? amb el Tricentenari, ni m¨¦s ni menys que el Tercer Congr¨¦s Internacional de la Llengua Catalana. Formava part de les ¡°Pol¨ªtiques espec¨ªfiques¡± que per a la llengua tenia preparades el Departament de Cultura al febrer del 2013 per a la desena legislatura, i que el mateix titular de la conselleria, Ferran Mascarell, va fer p¨²bliques sense gaires ambig¨¹itats tot anunciant ¡°una nova ofensiva¡± a favor de la llengua catalana. Va passar l¡¯any en qu¨¨ havia de passar tot, i del congr¨¦s no se¡¯n va tornar a saber res m¨¦s.

Per buscar una data simb¨°lica, era molt millor l¡¯enguany 2016, coincidint amb el 110¨¨ aniversari del primer congr¨¦s, celebrat el 1906, i amb el 30¨¨ del segon, el 1986. Cada edici¨® va tenir el seu moment, la seva hist¨°ria. La primera va sorgir arran de l¡¯empenta d¡¯Antoni M. Alcover i tenia com a gran objectiu impulsar el proc¨¦s de normativitzaci¨®, al qual es va destinar la figura m¨¦s destacada d¡¯aquella trobada: Pompeu Fabra. Prat de la Riba, aleshores president de la Diputaci¨® de Barcelona, va prendre bona nota d¡¯algunes de les propostes, entre elles la de fundar una acad¨¨mia pr¨°pia, que veuria la llum l¡¯any seg¨¹ent amb el nom conegut d¡¯Institut d¡¯Estudis Catalans.

Vuitanta anys despr¨¦s les necessitats eren unes altres. Assolida l¡¯oficialitat amb la democr¨¤cia i amb una Llei de normalitzaci¨® ling¨¹¨ªstica encara amb pocs anys de vida, l¡¯any 1986 l¡¯objectiu havia de ser encarrilar el proc¨¦s de normalitzaci¨®, vist el panorama socioling¨¹¨ªstic que havien llegat les migracions del franquisme i les objeccions que sectors interns plantejaven a l¡¯aven? de l¡¯¨²s social de la llengua, sobretot a l¡¯ensenyament. Sota la presid¨¨ncia d¡¯Antoni M. Badia i Margarit i amb un notable suport acad¨¨mic i institucional, el Segon Congr¨¦s Internacional de la Llengua Catalana va gaudir d¡¯una important repercussi¨® p¨²blica i medi¨¤tica.

En tots dos casos el congr¨¦s va suposar un salt qualitatiu per a la situaci¨® del catal¨¤. Ara el moment ¨¦s diferent, els problemes s¨®n uns altres, per¨° l¡¯exemple de llavors podria servir-nos per superar la par¨¤lisi de la pol¨ªtica ling¨¹¨ªstica actual i establir les bases per desentotsolar-se. I de passada recuperar la catalan¨ªstica com a disciplina d¡¯estudi i inter¨¨s, tenint en compte la davallada que ha patit la filologia catalana com a opci¨® acad¨¨mica i l¡¯orfandat en qu¨¨ ens ha deixat el trasp¨¤s d¡¯alguns noms notables, com ara Joan Sol¨¤, Francesc Vallverd¨² o el mateix Badia i Margarit.

Tanmateix, els trenta anys que han transcorregut des del darrer congr¨¦s sembla que han passat una factura dif¨ªcil de pagar, tenint en compte el trencament intern en el comprom¨ªs amb la normalitzaci¨®, els successius intents de fracturar la unitat de la llengua i, sobretot, la susceptibilitat que envolta tot el que estigui relacionat amb el catal¨¤. Una cosa tan aparentment simple com distribuir les diferents ¨¤rees d¡¯estudi al llarg i ample de tot el domini ling¨¹¨ªstic, tal com es va fer en el segon congr¨¦s, avui seria titllada de vindicaci¨® pancatalanista i possiblement acabaria sent carn de titular visceral en segons quina premsa.

Qu¨¨ se n¡¯ha fet, del projecte de Mascarell? El reprendr¨¤ el conseller Santi Vila? O haurem d¡¯esperar al 2040, amb el quadricentenari de la Guerra dels Segadors? Que s¡¯asseguin sense tuteles pol¨ªtiques els experts, fil¨°legs, ling¨¹istes, i que s¡¯encarin als problemes a fi d¡¯establir alguna mena de l¨ªnia a seguir en uns temps en qu¨¨ les novetats eclipsen el territori de confort. En tot cas, no suposa cap mena d¡¯ajuda que la pol¨ªtica instrumentalitzi un esdeveniment social i acad¨¨mic d¡¯aquesta magnitud, ni que prometi fer-lo coincidir amb altres fastos tot recorrent a l¡¯¨¨pica. Ja no cola.