Panorames des del pont

El passat 7 de juliol es commemorava el cinqu¨¨ aniversari de la mort de Miquel Pairol¨ª amb un acte celebrat al Teatre Municipal de Girona, en qu¨¨ una vintena d¡¯amics i col¡¤legues llegiren fragments de la seua obra. El quartet Geri¨® hi va posar, molt b¨¦, la m¨²sica. Va ser una rememoraci¨® ben liter¨¤ria, amena, com ho ¨¦s la literatura de Pairol¨ª, d¡¯una emotivitat molt continguda, lleument eleg¨ªaca, fina, transparent, discretament profunda.

Com que el gremi no pot evitar de ser com ¨¦s, a l¡¯eixida de l¡¯acte alg¨² es va preguntar per qu¨¨ han sovintejat darrerament els actes d¡¯homenatge a Miquel Pairol¨ª, i no tant a d¡¯altres escriptors gironins tamb¨¦ valuosos i tamb¨¦ morts recentment. No hi ha una sola resposta. En primer lloc, hi ha els deutes de l¡¯amistat ¡ªPairol¨ª era una persona que es feia estimar¡ª; o el fet que va morir en plena maduresa, als 55 anys, quan encara hi havia dret a esperar que escriguera moltes p¨¤gines lluminoses. Sobretot, al meu modest parer, compta la consci¨¨ncia que era un gran escriptor no prou conegut ni reconegut. Almenys no tant com mereixia. Podem fer moltes conjectures per explicar-ho. Com la seua escriptura, Pairol¨ª era la discreci¨® en persona. Gens donat a escarafalls ni a n¨²meros, ni cridava ni escridassava, no vivia a Barcelona ni freq¨¹entava gaire la societat liter¨¤ria; encara que va escriure algunes novel¡¤les ambicioses i reeixides, els seus millors llibres s¨®n tres dietaris breus, n¨ªtids, magn¨ªfics, que el situen entre els millors hereus d¡¯una gran tradici¨® de la nostra literatura, sota l¡¯advocaci¨® de Josep Pla, i ja se sap que aquest ¨¦s un g¨¨nere amb poca eixida. Com a periodista, va escriure en diaris de circulaci¨® escassa, etc. En tot cas, s¡¯ignore o no, parlem d¡¯un prosista excepcional, d¡¯un escriptor major. I aquests homenatges d¡¯ara tenen molt de vindicaci¨®, o de reparaci¨® massa tardana.

El Punt Avui acaba de publicar tamb¨¦ una selecci¨® dels articles que va escriure cada dia durant 11 anys en les seues planes. ?s una tria plausible. En aquestes columnes parla molt de pol¨ªtica, per¨° tamb¨¦ de moltes altres coses: de literatura, de paisatges, de cuina, de les coses de la vida, amb ironia, amb penetraci¨®, amb un punt de vista molt propi i molt l¨²cid. El prologuista, Manuel Cuy¨¤s, subratlla amb ra¨® que l¡¯¨²ltim ¨¦s antol¨°gic. El seu comiat, quan la malaltia no el deix¨¤ escriure m¨¦s, no hi al¡¤ludeix en cap moment. Nom¨¦s d¨®na la recepta de les seues columnes: sentit cr¨ªtic, reflexi¨®, mem¨°ria i una mica de voluntat d¡¯estil, ¡°que vol dir escriure els mots amb ordre i ambici¨® de claredat¡±. A mi em recorda el consell que vaig sentir un dia a Joan Fuster. Es tractava ¡°d¡¯escriure una paraula rere l¡¯altra, amb ordre, amb una mica de gr¨¤cia, i que s¡¯entenga¡±. Sobretot aix¨° ¨²ltim. Crec que Pairol¨ª hi hauria estat molt d¡¯acord. La de la claredat ¨¦s una ambici¨® admirable. Ens venia molt de gust llegir-lo i el trobem a faltar.