La buidor

Aix¨° era, fa alguns anys, un dinar del jurat d¡¯un premi d¡¯assaig en mem¨°ria de Josep Llu¨ªs Blasco, catedr¨¤tic de metaf¨ªsica i especialista en teoria del coneixement. Din¨¤vem, doncs, tres fil¨°sofs, un f¨ªsic i un servidor, que no ¨¦s ni una cosa ni l¡¯altra, i parlant parlant parl¨¤vem dels d¨¨ficits ontol¨°gics de la realitat, que ¨¦s una q¨¹esti¨® molt antiga, tal com coment¨¤ el professor Ramon Lapiedra, exrector de la Universitat de Val¨¨ncia i eminent f¨ªsic te¨°ric, que ha publicat un llibre excel¡¤lent sobre aquesta mat¨¨ria, relativament assequible per als lector laics que som gaireb¨¦ tots.

Parl¨¤vem de la f¨ªsica com a metaf¨ªsica del nostre temps, l¡¯ontologia justament (qu¨¨ ¨¦s l¡¯¨¦sser?, es preguntaren per primera vegada els presocr¨¤tics), i jo vaig recordar una expressi¨® ir¨°nica que pensava que era invenci¨® meua: ¡°Metaf¨ªsica experimental¡±. Amb gran esc¨¤ndol dels fil¨°sofs, el f¨ªsic digu¨¦ que ell tamb¨¦ creia que l¡¯havia inventada ell, per¨° que despr¨¦s result¨¤ que apareixia en algun paper acad¨¨mic del ram. Parl¨¤vem de la c¨¨lebre tesi setena de Wittgenstein, segons la qual ¡°Sobre all¨° de qu¨¨ no es pot parlar, hom ha de callar¡±, que ¨¦s tota una filosofia, una teologia i, segons com, una finestra cap a la m¨ªstica. Que li ho pregunten al meu amic Josep Maria Terricabras.

Jo, que tinc com a principi intentar saber qu¨¨ ¨¦s, m¨¦s o menys, all¨° que no s¨¦ i que no entendr¨¦ mai, l¡¯endem¨¤ mirava (en una dels escassos moments que mire la tele), un programa de National Geographic que parlava dels ¨¤toms. All¨° que van inventar els grecs, all¨° que durant molts segles semblava la part m¨ªnima de mat¨¨ria de qu¨¨ tot est¨¤ fet, i que resulta que est¨¤ compost de multitud de part¨ªcules que formen el nucli, dites part¨ªcules elementals, a m¨¦s d¡¯electrons impalpables que circulen veloc¨ªssims al voltant. D¡¯aix¨°, doncs, estem fets vost¨¦s i jo, l¡¯aigua de la mar i les estrelles, i les pedres de les catedrals, i no s¨¦ si tamb¨¦ l¡¯Odissea i la m¨²sica de Bach.

Una imatge em va deixar perplex: el nucli d¡¯un ¨¤tom, de la grand¨¤ria d¡¯una taronja, aproximadament quiet enmig d¡¯una catedral immensa, fregant els murs de la qual volaven els electrons immaterials. La resta ¨¦s buit i no res. Vol dir que, en realitat, a m¨¦s de la ignota mat¨¨ria fosca de l¡¯univers sencer, nosaltres, cossos de carn, tamb¨¦ estem fets d¡¯una grand¨ªssima part de buit i de no res, de l¡¯espai enorme que queda entre els electrons i la massa del nucli de cada ¨¤tom. Mis¨¨ria de la mat¨¨ria, o gl¨°ria de l¡¯esperit, qui sap. I aix¨°, potser, explica moltes coses, fins i tot en la literatura, la hist¨°ria i la pol¨ªtica: els homes i les dones estem fets molt m¨¦s de buits que de plens, molt m¨¦s de no-res que de cosa palpable, molt m¨¦s de fum que de llenya. I aquesta buidor substancial sovint es nota escandalosament, sobretot observant all¨° que fan, diuen o escriuen tantes persones ¡ªperiodistes, economistes, pol¨ªtics, escriptors¡­¡ª que m¨¦s valdria que s¡¯aplicaren el precepte final de Wittgenstein.