No ser-hi

Potser per tants anuncis d¡¯Estrella i tanta apologia estrafeta de la vida mediterr¨¤nia, els estius carreguen unes expectatives alt¨ªssimes. Sembla que si no es viuen passions desfermades amb persones boniques, si no se salta d¡¯un penyassegat a un mar desconegut o no es veuen postes de sol en escenaris de pel¡¤l¨ªcula, no s¡¯ha aprofitat b¨¦ el temps, quan la realitat de la immensa majoria de nosaltres ¨¦s que donem l¡¯estiu per fet si hem escapat a estones de la calor, ens hem remullat en alguna platgeta decent i hem aconseguit desconnectar una mica de la feina. Als anuncis, ning¨² no sua, ning¨² no rep missatges urgent¨ªssims de la feina ni es menja cues inacabables per facturar maletes. Tot s¨®n Aventures? i Epifanies? i Coneixences Memorables?.

Els imaginaris pop de l¡¯estiu acostumen a ser imaginaris de connexi¨®. A mi, en canvi, aquestes vacances m¡¯han servit per assajar una retirada estrat¨¨gica i provar de no explicar en tot moment on era ni qu¨¨ feia, no compartir l¡¯en¨¨sima fotografia d¡¯un dinar, o d¡¯un paisatge, ni el que sigui que les passejades estivals em suscitaven. Naturalment, cal v¨¨ncer un primer vertigen que segur que han notat: no compartir les coses s¡¯ha associat, en els notres temps d¡¯hiperconnectivitat, amb no haver-les viscut. A la inversa del que passava amb l¡¯¨¤nima, la fotografia ¨¦s ara la garantia de l¡¯exist¨¨ncia. Ara b¨¦, un cop superat aquest petit tr¨¤ngol, de seguida es nota un efecte d¡¯atansament de les coses, que semblen m¨¦s vives i m¨¦s presents que mai, com si aquesta mania de projectar-les sempre cap als altres afeg¨ªs una dist¨¤ncia estranya al que vivim, un tel d¡¯alienament. D¡¯altra banda, em vaig acostumar a no ser-hi. A no opinar de tot. A no participar de tots els plecs de la conversa p¨²blica; no perqu¨¨ no m¡¯interessi seguir-la, sin¨® perqu¨¨ la in¨¨rcia de ser-hi sempre s¡¯ha tornat un p¨¨l angoixant i la ra¨® de moltes bajanades o estirabots o comentaris desafortunats que llegeixes sovint per xarxes.

Suposo que el que vinc a dir -l¡¯epifanieta? d¡¯aquest estiu- passa una mica per resistir aquest impuls de dir alguna cosa sobre tot el que passa. Los Punsetes, famosament, ja ho cantaven en l¡¯espl¨¨ndida Opini¨®n de mierda, on ridiculitzaven aquesta necessitat imperiosa de fer-li saber el m¨®n el que opinem de tot. Tant ¨¦s la qualitat de l'opini¨®, com el gest d¡¯opinar tota l¡¯estona, sobre tot, que s¡¯ha convertit en el peatge d¡¯una vida influent. Jo no tinc una opini¨® formada sobre Tot El Que Passa. O, si en tinc, d¡¯opini¨®, moltes vegades dubto sobre si ¨¦s o no ¨¦s rellevant, sobre qu¨¨ aporta a la discussi¨® p¨²blica. No hi vegin cap reivindicaci¨® estantissa dels bartlebys ni cap queixa arnada sobre la democratitzaci¨® dels altaveus, en aix¨° que escric. La conversa p¨²blica ¨¦s una eina meravellosa, emancipadora i tremendament estimulant. El problema ¨¦s que sovint va acompanyada de sorollada de tot¨°leg. Capgirar les proporcions d¡¯una i altre: potser aquesta sigui l¡¯objectiu que resulti de l¡¯epifania.