Vida i versos ben tensats i polits

Susanna Rafart (Ripoll, 1962) fa poesia d¡¯una manera que ja no es porta, i aix¨° sempre ¡ªi ara m¨¦s, tal com estan les coses¡ª ¨¦s un elogi. Al final d¡¯aquest breu D¡¯una sola branca ens diu que ha estat escrit del 2017 al 2020, per¨° b¨¦ podria ser d¡¯unes d¨¨cades enrere. ?s una poesia despullada de refer¨¨ncies concretes, deslligada d¡¯un temps identificable. Hi ha un jo que ens parla a trav¨¦s d¡¯un seguit d¡¯imatges de mal desxifrar, que no sabem on ens volen dur, si ¨¦s que ens volen dur enlloc.

Cada poema, d¡¯una vintena de versos m¨¤xim, m¨¦s que etapa d¡¯un viatge ¨¦s cap¨ªtol d¡¯un relat fragmentari orientat a la reconstrucci¨® d¡¯un estat d¡¯¨¤nim. El tercer de la s¨¨rie principal del llibre, ¡®L¡¯arc en la llum¡¯, introdueix l¡¯exist¨¨ncia d¡¯un cam¨ª que mena a ¡°la tomba del teu pare¡±. Aquesta pot ser la clau que doni sentit al conjunt, i ho confirmaria el poema que fa de pr¨°leg: el protagonista camina a l¡¯hora del crepuscle, entremig d¡¯arbres, mentre cauen les fulles i ¡°l¡¯aroma d¡¯un sa¨¹c perdura sota els peus¡±.

El del sa¨¹c, explicava Rafart en el text que fa d¡¯ep¨ªleg a Baies (2005), ¨¦s ¡°el fruit amarg de l¡¯expulsi¨®¡±, ja que, pr¨¨viament tractat, ¨¦s a partir de la tardor que se¡¯n pot gaudir, passats els excessos de l¡¯estiu. Explorant-ne el simbolisme, afirma que ¡°el sa¨¹c roman per recordar-nos la noiesa que ha marxat¡± i que ¡°associat al dolor configura una imatge de p¨¨rdua¡±. A partir d¡¯una olor com aquesta, i d¡¯arbres, de flors, d¡¯ocells, de m¨²ltiples elements d¡¯un paisatge rural, som transportats a la dimensi¨® espiritual que ofereix aquest passeig de la mirada del present al passat, serenament i amb un dolor que amb prou feines s¡¯insinua. S¨®n constants les imatges que fan refer¨¨ncia a la mort, a la p¨¨rdua, al final, a la fugida ¡°a l¡¯¨¤lgid parad¨ªs de la nost¨¤lgia¡±. Habitualment s¨®n un punt massa cr¨ªptiques ¡ªcom ara ¡°l¡¯arbre sonor de les despulles¡±, o ¡°la timbrada crinera de l¡¯atzar¡±¡ª i funcionen com fars de bellesa que il¡¤luminen el discurs. La m¨¨trica, amb versos de mesura diversa i sempre ben tensats, polits fins a l¡¯obsessi¨®, hi dona un suport imperceptible per¨° suficient per fer-ne petites obres impecables.

La poesia de Rafart ¨¦s singular tamb¨¦ perqu¨¨, en un temps de proclames buides d¡¯abast global i d¡¯exagerades adscripcions col¡¤lectives, es mant¨¦ fidel a un projecte estrictament personal, sense altre suport ni pretext que la veu pr¨°pia enfront de tots els desafiaments de la realitat, com ¨¦s caracter¨ªstic de la poesia moderna. En un breu article de 2004, dedicat a explicar els or¨ªgens de la seva escriptura, afirma: ¡°Penso que escrivim des d¡¯una individualitat volgudament sotmesa al llenguatge. En aquest sentit, tota ploma ¨¦s singular i no crec en maneres ni posats de g¨¨nere. La nostra implicaci¨® ens travessa (¡­) sempre des de la singularitat¡±. Aquesta singularitat l¡¯ha desenvolupat al llarg de quinze llibres de poesia, uns quants de narrativa, una novel¡¤la i alguns textos d¡¯assaig literari, sempre amb un acusat sentit de la forma i amb una dicci¨® acurada i detallista. La seva ¨¦s sempre una prosa carregada de funci¨® po¨¨tica, tant com els versos: el so de les paraules, el ritme i les imatges conflueixen en una composici¨® s¨°lidament articulada. ¡°El poema no s¡¯explica, nom¨¦s ¨¦s recordat; el poema no actua, nom¨¦s es manifesta¡±, afirma Rafart a Dies d¡¯agost (2017). D¡¯una sola branca, premi Miquel de Palol 2021, ¨¦s un exemple m¨¦s d¡¯aquest seu art fet de records d¡¯infantesa, contemplaci¨® del paisatge i evocaci¨® de lectures intensament viscudes.