Carta in¨¨dita de Gabriel Ferrater sobre les riuades de 1962: ajuts a la ind¨²stria i corrupci¨® institucional

P.S. (dilluns) [15 d’octubre de 1962]

Els damnificats de les inundacions m’havien fugit completament del cap. El mal és que ara fa tants dies que m’ho van contar, que he oblidat el “color local”, les frases i els detalls pintorescos. L’esquema de la farsa és com segueix:

Es tracta només dels danys industrials, la reparació de les indústries que han estat més o menys destruïdes: no del socors als danys personals, de vides i vivendes, que és cosa a part. En el primer moment, hi va haver un pànic, i els va semblar que la meitat de la indústria de Terrassa i Sabadell se n’havia anat al cel. La Diputació de Barcelona, sentint-se en un moment històric, i amb més gestos nobles que Mirebau, va decidir d’avalar un crèdit per un valor fins a mil milions (un crèdit en condicions d’interès tan baix i de terminis tan llargs que vol dir que el diner es dóna), creient que això seria la primera gota d’aigua en una mar grandiosa. De fet, quan ho van anar a mirar, van veure que no havia passat res: de burgesos prou pintes per a fer cases per murcians dins el llit dels torrents n’hi ha molts, però de prou ximples per a posar-s’hi la fàbrica n’hi ha pocs. Amb precisió: segons el càlcul més estiradament pessimista, els danys arribaven fins a quatre-cents milions, gens més. 

            I aquí comença la picaresca. A ningú se li va acudir de rescabalar només aquests quatre-cents milions. Si alguna cosa semblant a l’Estat havia abandonat els altres sis-cents, calia repartir-se’ls. En això, hi havia unanimitat, començant pel president de la Diputació. Ara, com es repartien? Van classificar les indústries de la zona afectada en tres categories: 

a)     les que havien sofert destruccions en el seu utillatge,

b)     les que havien sofert directament com a resultat de les destruccions de l’utillatge industrial no seu (dels seus mitjans de transport, dels seus proveïdors o clients, etc.),

c)     les que havien sofert indirectament com a resultat de les alteracions en l’activitat econòmica. 

Naturalment, en aquesta tercera categoria, amb una mica d’imaginació, ens hi podem apuntar tu i jo, i en efecte tots els burgesos i avorts de burgès van provar d’apuntar-s’hi. Aleshores, tots els que, amb una justificació sòlida, podien ser a la categoria aquesta, van provar de passar a la b). Els de la b), és clar, van provar de la saltar a la a). Però per altra banda, els de la a) volien ser ben pocs, i expulsar tots els que podien a la b). Els de la b) volien empènyer-se els uns els altres cap a la c), i els de la c) volien eliminar els reressagats. Així va néixer, i encara dura, un moviment de flux i reflux com el que hi ha entre les primeres i les últimes files d’un camp de futbol ben ple. 

            Això és només la primera cara de la cosa. Els burgesos, de la categoria que fossin, volien naturalment que els diners ragin de pressa. Però la Diputació va posar en funcionament tres comissions tècniques per a l’administració del crèdit: 

1)     una que havia de mesurar els danys,

2)     una que havia d’imposar al burgès una bona aplicació tècnica del crèdit,

3)     una que havia de vigilar que els diners fossin en efecte aplicats al fi volgut.

Els funcionaris d’aquestes tres comissions no cobren segons una mena d’aranzel pel treball que fan, sinó pel sistema de dietes periòdiques, comptant des del dia que van ser designats (em van dir quant cobren, i és força alt, però no ho recordo exactament). Amb la mateixa naturalitat del burgès, el funcionari vol que la cosa duri, i que es retardi l’efectivitat del crèdit. I aquí tens la segona mêlée de rugby: funcionaris contra burgesos. 

            Fins aquí la picaresca. Però no és pas això el millor. De seguida va entrar en joc un altre constituent del cervell ibèric: l’arbitrisme fantasiós. En les seves formes més benignes, aquest microbi va produir propostes com la de no repartir els diners entre les empreses aïllades, sinó d’unificar-les i de formar una gran única empresa “prototipus” (cosa absurda, perquè no fabricaven pas totes el mateix). Però la forma més estesa del mal ha estat la més aguda: els que proposen que els industrials perjudicats se’ls abandoni a la seva sort, cosa no del tot il·lògica, perquè al capdavall tots devien estar assegurats, i les companyies asseguradores estan obligades per llei a reassegurar-se totes mútuament, o qui no hauria de passar res més que una mínima puja de les primes per l’any que ve; si no fos que el burgès espanyol és un rata i, per estalviar-se prima, no s’assegura mai per tot el valor del que té, si no és que ho vulguin cremar i cobrar la indemnita, i que s’utilitzi el bloc dels mil milions per a capitalitzar, després d’una planificació de “gran volada”, el conjunt de la indústria catalana. La frase que més se sent per Terrassa i Sabadell des de fa tres setmanes és la del “miracle català”: tots han fet els comptes de la lletera, i fan pam-i-pipa a Adenauer. Que amb mil milions no n’hi ha prou ni per a una fàbrica d’olles d’alumini, la majoria ho obliden, i els que no ho perden de vista fan un raonament que aquest sí que és de geni: que si s’inicia la capitalització planificada i s’hi aboquen de cop els mil milions, quan s’acabin (que serà al migdia del primer dia), l’Estat i la Diputació i què sé jo (la NATO, potser) no tindran altre remei que abocar-n’hi més, per no deixar el país penjat damunt la catàstrofe total. Dit d’una altra manera: que la gran llàstima, i allò que els fa estirar-se els cabells, és que la inundació no s’ho endugués de veres tot. Aleshores hauríem pogut començar a anar bé. 

            Hi ha esperança, encara. Aquesta nit passada ha tornat a ploure torrents, i aquí a Calafell deien, amb els ulls encesos mig de por mig d’il·lusió: “On es deuen inundar, avui?”. Només que poguéssim planificar la localització de les inundacions, en un mes o dos ho hauríem escombrat tot i podríem repartir à zéro, feliços com un místic o com un poeta superrealista. 

            And there it is. Be happy.