Gemma Ventura: ¡°No hi ha una pedagogia de la soledat¡±

A difer¨¨ncia de molts nens, Gemma Ventura (el Vendrell, 1990) va acompanyar els seus avis fins que van fer l¡¯¨²ltim al¨¨, agafant-los de la m¨¤ al llit. De petita jugava amb els cigars que tenien a casa, com si fossin personatges. Tamb¨¦ escrivia hist¨°ries en petites llibretes d¡¯amagat dels seus cinc germans. D¡¯adolescent va viatjar amb motxilla per Esc¨°cia i Irlanda carregant m¨¦s llibres que peces de roba, amb autors com Rodoreda, Zweig o Dostoievski. A Barcelona, Eva Piquer la va animar a publicar els primers relats mentre impartia un taller d¡¯escriptura. Va deixar la feina de mestra per publicar a la revista Catorze i, igual que Piquer, es va endur el premi Pla amb la seva primera novel¡¤la als 33 anys. La llei de l¡¯hivern arrenca amb aquesta escena d¡¯una adolescent presenciant els darrers moments del seu avi i narra com la protagonista s¡¯arma de la imaginaci¨® i del m¨®n interior per rememorar els seus ensenyaments i altres moments que va viure amb ell.

Pregunta. No l¡¯esbrocaven els seus avis per jugar amb els cigars?

Resposta. No ho recordo, pensarien ¡°aquesta pobra nena est¨¤ com una cabra¡±. Jo no m¡¯avorreixo mai, em segueixo distraient amb qualsevol cosa. La vida ¨¦s molt pobra si nom¨¦s tens en compte el que pots tocar, el que tens al costat.

P. Qu¨¨ va observar dels nens quan va treballar com a mestra?

R. Jo no s¨¦ si ara tenen tant de temps per inventar, estan tot el dia programats d¡¯una extraescolar a una altra. ?s molt important deixar que el nen s¡¯avorreixi i que en aquest espai construeixi el seu propi m¨®n. Jo ho feia amb cigars, per¨° un altre ho pot fer amb una ampolla d¡¯aigua: aix¨° ¨¦s el que estimula la creativitat. Fer un llibre ¨¦s el mateix. El que t¨¦ la creativitat ¨¦s que no t¡¯ho donin tot fet.

P. Va estudiar la carrera de magisteri, per¨° des de fa gaireb¨¦ una d¨¨cada exerceix de periodista cultural.

R. Em considero una infiltrada, encara que crec que totes dues feines tenen alguna cosa en com¨²: cal saber escoltar, convertir un tema en una cosa atractiva per als altres i comunicar-ho de manera f¨¤cil.

P. Com passa d¡¯elaborar relats curts a una novel¡¤la?

R. Vaig estar pensant la trama durant un any, es va anar fent dins meu fins que, en un moment, se¡¯m va escapar de les mans i la vaig haver de redactar. Vaig estar una setmana en ratxa. Me n¡¯anava a dormir a les tres de la matinada i seguia l¡¯endem¨¤ a primera hora. Despr¨¦s vaig tenir molta inseguretat sobre si presentar-la al premi, per¨° la meva mare em va insistir amb un fes-ho i punt. Ella m¡¯aguanta i m¡¯acompanya de manera incondicional.

P. Com va ser la mort del seu avi?

R. L¡¯inici ¨¦s el m¨¦s dif¨ªcil en una narraci¨®, i jo tenia aquella escena gravada des dels 14 anys, quan es va morir el meu avi patern, a la sala d¡¯estar de casa seva, on atenia els pacients. Em vaig quedar sola mirant-lo. Amb l¡¯altre em va passar igual: l¡¯estava tocant i, de sobte, va parar. Ja est¨¤. La gent plorava per¨° jo no, tenia la sensaci¨® d¡¯acompanyar-lo: no he viscut la mort com una cosa traum¨¤tica. Al llibre faig com si l¡¯avi de la jove es transform¨¦s en un arbre. Ho concebo com que la persona no cap dins un cos: no ¨¦s m¨¦s enll¨¤, sin¨® que ¨¦s en mi i en els altres. Vaig incloure a la meva firma el cognom Farr¨¦ perqu¨¨ ell llegia molt i em va inculcar el gust per la m¨²sica cl¨¤ssica.

P. A la protagonista l¡¯envolten diversos personatges a qui uneix una cosa: no volen ser-ne els responsables. Per qu¨¨?

R. ?s una obsessi¨® que he vist al meu voltant des de sempre, en mi tamb¨¦: he passat molts anys culpant els altres del que jo no em vaig atrevir a fer. ¡°No tinc temps, els meus pares em van criar aix¨ª, ¨¦s culpa de la meva parella¡­¡± Crec que s¨®n pors que tinc, de creure¡¯t massa el relat que has fet de la teva vida. Podries fer altres coses, per¨° tu mateix has creat la teva g¨¤bia.

P. Per¨° al llibre tamb¨¦ esmenta circumst¨¤ncies que no podem controlar.

R. Est¨¤ dedicat a l¡¯atzar perqu¨¨ ¨¦s tan gener¨®s. Nom¨¦s controlem una petita part del que ens passa, encara que creiem el contrari. M¡¯agrada la sensaci¨® que no n¡¯hi hagi i veure la vida com un descobriment, encara que hi hagi moments en qu¨¨ et sentis derrotat. Des que mirava les not¨ªcies ens han repetit el missatge que tot est¨¤ malament, que vindran crisis¡­ Per¨° aix¨° no m¡¯ho crec. Et posa en una altra situaci¨® vital, viure amb por, passiu, observador. La por fa que no et responsabilitzis de la teva vida, sin¨® que vagis culpant els altres. He parlat amb astr¨°noms i genetistes i crec que ¨¦s un miracle que estiguem vius.

P. Ara torna a viure al Vendrell despr¨¦s d¡¯haver passat per Barcelona, Terrassa o Esc¨°cia.

R. Per mi ¨¦s f¨¤cil marxar si hi ha un impuls vital, m¡¯he educat en el desarrelament. Admiro molt saber anar-se¡¯n d¡¯un lloc amb poca cosa. Quan vaig fer el meu primer viatge a Irlanda, no sabia on dormiria la primera nit, estava tan il¡¤lusionada que no em feia por, confiava que passaria alguna cosa. Tenia aquesta necessitat d¡¯escapar i de veure que la vida era m¨¦s ¨¤mplia que la del poble.

P. Des de llavors assegura que fa un viatge sola una vegada a l¡¯any.

R. Quan el faig la gent em diu ¡°ai, pobra¡± o ¡°qu¨¨ valenta¡±. Jo penso, ¡°quina mirada m¨¦s pobra¡±. Ens ensenyen la soledat com si fos una malaltia, per mi ¨¦s un privilegi. No soc antisocial, per¨° quan viatges sol est¨¤s amb tu. Cal aprendre a conviure amb el que hi ha dins teu, per¨° ens ensenyen el contrari, que sempre has d¡¯estar amb alg¨². No hi ha una pedagogia de la solitud.