La Fira de la mem¨°ria a X¨¤tiva

Imagina una albereda. Un passeig de fullosa mem¨°ria. El cor d¡¯un allargassat entramat urb¨¤. All¨¤ on batega la ciutat d¡¯hivern, all¨¤ on festeja la ciutat primaveral, on feineja la ciutat de tardor i s¡¯engrunsa l¡¯assedegada ciutat d¡¯estiu. ?s el cor sentimental d¡¯un poble antic. Als seus marges hi ha convents, un bingo vell, jardins de besos i arraps, la petjada d¡¯un cine de mem¨°ria suada en sessi¨® cont¨ªnua, el rastre d¡¯un casino d¡¯antigues tert¨²lies i bigotet de postguerra que mant¨¦ el record d¡¯una vida ballada, jugada i conversada, i fonts, moltes fonts i una bassa amb hist¨°ria de dona condemnada a safareig de primera hora.

Eixa albereda ¨¦s la casa de la fira m¨¦s antiga dels valencians: la Fira d¡¯Agost de X¨¤tiva, una gran arca de No¨¦ destinada a salvar la tradici¨® d¡¯esta ciutat de coves neandertals i ibers amb sabor sait¨ª. De romans amb Via Augusta i isl¨¤mics que portaven el primer paper d¡¯Occident. Una hist¨°ria com a segona ciutat del regne, bressol de papes, encoberts i agermanats. Una ciutat cremada per la seua obstinada rebel¡¤lia el 1707 i renascuda de les cendres amb un Borb¨® amb el cap per avall. Una hist¨°ria llarga i pendular, entre la gl¨°ria i la decad¨¨ncia, que t¨¦ en la seua Fira una constant vital des de 1250, per privilegi del rei Jaume I. Punt.

Ara imagina eixa albereda a 40 graus i un sol que rabia en la ciutat que marca la m¨¤xima temperatura al pa¨ªs dels valencians; la ciutat-graella que de vegades conquereix la temperatura r¨¨cord d¡¯Espanya; la ciutat-forn que un dia de l¡¯any passat va patir la m¨¤xima calor d¡¯Europa. Per aix¨° era la fira dels melons d¡¯Alger, la fira dels ventalls, la fira de l¡¯orxata i de tota classe de gelats. I potser per aix¨°, pel record dels 45 graus en la Fira del 1970, per la mem¨°ria de la suor regalimant la pell entre la gent que dona calor, i les paradetes que donen calor, i les llums que donen calor, i els motors de les atraccions que multipliquen la calor, i les nits sense brisa que no s¡¯emporten la calor, i que tot sembla dominat per la calor, potser la ciutat sembla un poc menys abellidora per als paladars aliens. Diguem-ho clar: per als turistes, el nou Homo detestabilis d¡¯este temps.

Per aix¨° a la Fira no venen els turistes. Ni tan sols els viatgers. Venen els visitants i la gent de casa. Aix¨ª era des de sempre. Les gents del voltant anaven a peu a la Fira de X¨¤tiva. A vore el bestiar, els perols, l¡¯escurada, els garrots: coses ¨²tils que en cap altre lloc es podien comprar. I hui? Per qu¨¨ venen a la Fira si per Amazon tot arribaria abans, m¨¦s barat i sense calor? ?s ben senzill. Venen i anem a la Fira per trobar una mercaderia impossible de comprar: la mem¨°ria, la nost¨¤lgia, la nostra identitat.

El dia que anaves amb ton pare de la m¨¤, i el pare ja no et porta i algun dia no estar¨¤.

La nit que et vas bufar amb els amics, i aquells amics qui sap ara on estan.

La primera Fira passejada amb la n¨®via de l¡¯institut, i eixa xica encara est¨¤. Ella ¨¦s la que em diu que aquella Fira del nostre record ja no hi ¨¦s, per¨° que tots la portem dins de nosaltres.

Per aix¨° no mirem els cotxes de xoc ni el cot¨®-en-p¨¨l ni els garrots quan cada agost, del 15 al 20, ve la Fira.

Per aix¨° no mirem els cavalls i els matxos i els burros i les haques i els ponis envoltats de mosques entre l¡¯alegria dels gitanos que venen, com venien els seus ancestres, a la fira del bestiar.

Ni mirem el noble Reial de la Fira i qui s¡¯exhibeix per eixa llotja VIP ventall amunt i garrot avall, per vore i deixar-se vore: la m¨¦s antiga xarxa social.

No mirem les cares alegres dels qui esmorzen sardina, ou fregit i piment¨® i despr¨¦s beuen aigua fresca de la Font del Lle¨® i diuen xe que bo.

Ni mirem la cursa de motos en el circuit urb¨¤ m¨¦s antic d¡¯Espanya ni el concurs de fartons i orxata que l¡¯any passat, amb quasi un centenar de farteres competitius, va establir un r¨¨cord: Valent¨ªn Ferrer s¡¯estac¨¤ 82 fartons mullats amb orxata en trenta-set minuts. S¨ª: 82 fartons.

Tampoc mirem el cant improvisat de les albaes en l¡¯hora m¨¦s cr¨¤pula de la matinada, amb les xurreries com a ¨²nic refugi en acabar la guerra de versos cantats i deixar pas a la salm¨°dia del grill que de mat¨ª cedir¨¤ la veu a la xitxarra.

No mirem els joguets de les parades, ni les llepolies i olives de mil classes, ni les ferramentes per al camp, ni el soroll ferrugin¨®s de les atraccions ni els vells que diuen a la Fira no vages si no tens diners, que vor¨¤s moltes coses i no comprar¨¤s res.

Ni mirem, encara que ho fem embadalits, les mascletaes del migdia i els castells nocturns de focs artificials, tan distint el de la primera nit, quan tot est¨¤ per estrenar, i el de la darrera nit, que tanca la Fira i ens encamina cap als dies resacosos i fugissers del final d¡¯agost. Uns dies des¨¨rtics i plens de melangia que a X¨¤tiva, sobretot als carrers vells de la part alta, tant recorden a ?ltimas tardes con Teresa i el desenc¨ªs del Pijoaparte. En eixa X¨¤tiva de carrers amagats, on encara es veuen hamaques nocturnes i se sent remor de coberts en acabant de sopar, d¡¯on va eixir Raimon i va quedar per sempre l¡¯ombra d¡¯una mare que ho guardava tot, est¨¤ el revers i alhora el substrat de la Fira.

En definitiva: que no mirem tot aix¨° quan passegem albereda amunt i albereda avall en estos dies de Fira que arriben. M¨¦s b¨¦ mirem tot all¨° que ens ha fet, que som, que ¨¦rem, que enyorem. All¨° que en estiu, amb m¨¦s temps per a la vida que realment ¨¦s vida, recordem i somiem.

Fa calor a X¨¤tiva. Molta calor. Molt¨ªssima. Diguem-ne que en fa m¨¦s de la que en fa. Ser¨¤ un escut protector en ple canvi clim¨¤tic. Un profil¨¤ctic natural davant les termites del turisme. La nostra nova muralla. El castell m¨¦s efica?. No ¨¦s f¨°bia als turistes; ¨¦s una petici¨® de clem¨¨ncia per compartir la Fira amb els visitants, que saben que fa calor i que per aix¨° s¡¯ha d¡¯anar a la Fira: a patir-la, a viure-la, a recordar-la. Si diem que fa molta calor a X¨¤tiva, una calor insuportable, viurem i sentirem m¨¦s pura la Fira quan caminem per l¡¯albereda: eixa via sacra que ens remet a un temps immemorial. Un cam¨ª d¡¯emocions que perviur¨¤, com els arbres de fullosa mem¨°ria i fortes arrels, quan ning¨² de nosaltres puga ja anar a la Fira.