Quan Raimon es va convertir en cl¨¤ssic

El dilluns 19 de gener de 1981 Raimon va tornar als estudis on havia enregistrat els seus ¨²ltims discs. ¡°Inicio el treball m¨¦s important que jo hagi pogut donar al meu pa¨ªs¡±. Gravaria totes les seves can?ons ara amb m¨¦s qualitat. Reorganitzava el seu can?oner i fixava els eixos de la seva obra. Dels or¨ªgens als homenatges, de March a Espriu, de les can?ons d¡¯amor a les de meditaci¨® sobre el seu pa¨ªs i la seva ¨¨poca des de l¡¯¨°ptica d¡¯un home tan comprom¨¨s com introspectiu. Tenia quaranta anys. Volia transcendir la seva imatge com a s¨ªmbol de l¡¯antifranquisme. Comen?ar a ser reconegut sobretot com un cl¨¤ssic de la cultura catalana contempor¨¤nia.

En paral¡¤lel a la gravaci¨® de Totes les can?ons, va comen?ar a escriure un dietari. L¡¯escrivia i en llegia. No havia estat pas el seu g¨¨nere predilecte. Era lector de poesia i d¡¯assaig. Havia constru?t la seva consci¨¨ncia de maduresa amb Fuster, Espriu i Pla, amb Sartre, Camus i sobretot Gramsci. Per¨° a comen?aments dels vuitanta es va enganxar: als dietaris reflexius de Fuster i els quaderns de notes de Pla, Renard o Pavese i tot el Gide que podia. El 1983, despr¨¦s d¡¯atendre els comentaris que Fuster o Espriu o V¨¢zquez Montalb¨¢n van fer de l¡¯original, va publicar Les hores guanyades a les Edicions 62 de Josep Maria Castellet. Les notes que va seguir prenent, com a m¨ªnim entre 1982 i 1983, no les hav¨ªem pogut llegir. Ara, per fi, Personal i transferible.

El llibre ¨¦s interessant des de molts punts de vista. Per la visi¨® d¡¯un roig catalanista, sempre gel¨®s de la seva independ¨¨ncia, que contemplava cr¨ªticament com s¡¯estava consolidant la democr¨¤cia i que mantenia idees a contracorrent sobre el conflicte basc o l¡¯hegemonia nord-americana que ara sembla que ning¨² hagu¨¦s defensat mai. Interessant per la reflexi¨® sobre ell mateix i sobre les seves relacions amb els altres: primer amb l¡¯Annalisa, la seva dona, els cercles familiars, els amics a Barcelona i al Pa¨ªs Valenci¨¤ (aqu¨ª ¨¦s clau el torsimany de metall Andreu Alfaro). Per la cr¨°nica de la pr¨¤ctica de l¡¯ofici. Recitals i assaigs, viatges i m¨¦s viatges, la gravaci¨® d¡¯un documental sobre ell per a TVE (gui¨® de V¨¢zquez Montalb¨¢n, es pot veure al web de la Fundaci¨® Annalisa i Raimon). Tamb¨¦ la composici¨®, aturada ben b¨¦ dos anys i que desembocaria el 1984 amb Entre la nota i el so. En trigaria tretze a gravar un altre disc de can?ons noves.

Canvi d¡¯¨¨poca

Quan ens creuem missatges amb Paco Cerd¨¤ guanya qui inclou m¨¦s versos de Raimon a la conversa. La darrera vegada a Barcelona l¡¯autor d¡¯El pe¨® em va regalar Lliurament del cant. Pels qui per edat l¡¯hem fet nostre a partir de les successives integrals es fa estrany escoltar en un disc d¡¯¨¨poca, que ¨¦s que feien els nostres pares. Aquest cont¨¦ can?ons de tots els eixos de la seva obra. Poemes de Timoneda i Espriu. L¡¯homenatge als pintors Mir¨® i Viladecans. La gran can?¨® d¡¯amor enyorat que ¨¦s ¡°L¡¯'¨²nica seguretat¡±. La culminaci¨® de la seva obra c¨ªvica que ¨¦s ¡°Jo vinc d¡¯un silenci¡±, estrenada en directe just abans de la mort de Franco. Lliurament del cant va apar¨¨ixer al cor de la Transici¨®. 1977. Inclou les ¨²ltimes can?ons incorporades al seu repertori popular. N¡¯hi ha una, poc coneguda, que em desconcerta: ¡°Que tothom¡±.

Com altres vegades passa del jo al nosaltres. Com si la vella lluita de ¡°Jo vinc d¡¯un silenci¡± hagu¨¦s arribat a la meta, canta l¡¯esperan?a pel canvi que estava vivint el pa¨ªs: ¡°De bat a bat obrim totes les portes / que entre el desig m¨¦s gran de llibertats¡±. No havia de ser un repte art¨ªstic gens f¨¤cil ressituar-se en aquest canvi d¡¯¨¨poca. Tant pel que fa al missatge com a la m¨²sica. En aquest imp¨¤s hi ha dos discs de transici¨® de Joan Manuel Serrat que s¡¯entenen millor: Tal com raja i En tr¨¢nsito. ?s un temps creatiu i c¨ªvic que Raimon va travessar amb l¨²cid desconcert. Aix¨ª ho tematitz¨¤ a dues peces molt diferents de Quan l¡¯aigua es queixa, el seg¨¹ent disc, de 1979. Amb ironia -amb l¡¯adaptaci¨® del poema ¡°I beg your pardon¡± d¡¯Espriu- o amb angoixa -a ¡°Per qu¨¨ ning¨² no em contar¨¤ els seus somnis¡±-.

Als dietaris ell mateix assenyala s¨ªmptomes que mostren una certa crisi evolutiva com a artista

Als dietaris ell mateix assenyala s¨ªmptomes que mostren d¡¯una certa crisi evolutiva com a artista. Tenia una dimensi¨® col¡¤lectiva relligada a una de particular. Advertia un canvi que s¡¯estava produint en la societat catalana en relaci¨® a la cultura, com si ja no calgu¨¦s tenir-ne cura. La pol¨ªtica articulada pels partits li semblava poc interessant o no si sentia tan vinculat. Havia d¡¯intentar controlar el personatge p¨²blic amb el que les circumst¨¤ncies l¡¯havien convertit. Reconeix, per exemple, que a partir de 1978 havia deixat de tocar di¨¤riament la guitarra. Malgrat que esbossava versos, tampoc composava. Va trigar m¨¦s de dos anys a donar una can?¨® nova per acabada. En aquell per¨ªode va anar madurant la idea de regravar totes les seves can?ons, al marge de qualsevol companyia, pagant-s¡¯ho de la seva butxaca. El proc¨¦s el va descriure a Les hores guanyades. La clau es descobreix a una entrada de Personal i transferible: ¡°Jo he pret¨¨s i pretenc bastir una petita obra feta de can?ons¡±. Es tractava de posar en valor el seu can?oner per deixar de ser un mite d¡¯un temps superat s¡¯havia de convertir en un cl¨¤ssic contemporani. ?s l¡¯¨¨poca que va comen?ar a escriure i a llegir dietaris. Est¨¤ en el moment vital prec¨ªs. ¡°La sensaci¨® de fru?ci¨® que experimento llegint aquest journal¡±, diu del de Gide, ¡°no l¡¯hauria imaginada fa nom¨¦s cinc anys¡±.

Cultura CT catalana

?s veritat que Raimon va cantar a Nova York quan va comen?ar la c¨¤tedra ideada per Maragall i Rubert de Vent¨®s. ?s veritat que assisteix al sopar amb el Ministre de Cultura Solana que es fa a Barcelona. Per¨° Raimon, per protegir el seu capital d¡¯independ¨¨ncia intel¡¤lectual acumulat, deia no. A programes de televisi¨®, a entrevistes, a partits. No moltes vegades. No sense deixar de ser un article comprom¨¨s. No per deixar de ser valorat essencialment com el s¨ªmbol pol¨ªtic d¡¯una ¨¨poca superada.

Diu no el 19 de gener de 1982. Aquell dia el va visitar l¡¯espriu¨¤ Eudald Sol¨¤, aleshores director del Servei de Relacions Culturals de la Generalitat. Li va explicar que presid¨¨ncia havia decidit crear un reconeixement institucional que s¡¯emmirallava en la Legi¨® d¡¯Honor francesa: les Creus de Sant Jordi. L¡¯acceptaria? No. ¡°Podria dur a pensar que jo ja he fet el que havia de fer i que aix¨ª se¡¯m reconeixia i se m¡¯enviava a un Museu de la Resist¨¨ncia Antifranquista¡±. La llista dels qui la van rebre aquella primera vegada fa molta impressi¨®. S¨®n personalitats indiscutibles. De cantautors nom¨¦s n¡¯hi havia un: Llu¨ªs Llach. ?s una an¨¨cdota menor, per¨° permet fer categoria sobre com s¡¯estava fonamentant la Cultura CT a Catalunya.

D¡¯alguna manera Raimon se sentia al marge i a la vegada necessitava quedar al marge de la institucionalitzaci¨® de la cultura catalana. No era una decisi¨® senzilla. Sobretot per alg¨² que volia fer una obra en catal¨¤ i era perfectament conscient tant de l¡¯espai migrad¨ªssim que li permetia la l¨°gica del mercat com de la impossibilitat que l¡¯Estat del 78 institucionalitz¨¦s a fons les altres cultures del pa¨ªs. I mira que al primer govern Gonz¨¢lez hi havia amics com Narc¨ªs Serra o Ernest Lluch. Li dolia el que veia. Aquest ¨¦s el tema d¡¯una altra gran can?¨® ir¨°nica que composa en aquell moment. ¡°Haur¨¤s de fer com si¡±. Ell, no. Cap al final del dietari ho explicita. ¡°Quant a la Generalitat, m¡¯ignoren sistem¨¤ticament el meu treball i quan organitzen actes culturals a fora de Barcelona envien sempre altres cantants¡±. Era el preu que pagava per preservar la seva coher¨¨ncia exemplar, condici¨® necess¨¤ria per tal de poder ser reconegut com all¨° que ja era: un cl¨¤ssic. I per no ser all¨° que m¨¦s temia: ¡°Voldrien fer de nosaltres / uns cucuts de rellotge¡±. ?s en aquell moment quan escriu aquesta can?¨®.

Cantant i intel¡¤lectual

Llegint Personal i transferible descobreixo que a Raimon li va entusiasmar una cr¨ªtica de Les hores guanyades. La que Robert Saladrigas va publicar a La Vanguardia. La busco. Espl¨¨ndida. El t¨ªtol era molt bo: ¡°El hombre detr¨¢s de la imagen¡±. Hi ha una constataci¨® sagac¨ªssima sobre l¡¯exercici civil i moral del llibre escrit per un mite en la seva m¨¦s aut¨¨ntica soledat. ¡°Raimon es el primer hombre de cuarenta a?os que en ¨¦ste pa¨ªs arrostra el riesgo de exponer verdades por escrito, sin circunloquios art¨ªsticos, en busca de alg¨²n viso de verdad, substancial, arrancando desde las m¨¢s profundas dudas y sin atisbos de enfermiza nostalgia¡±. ?s exacte.

Raimon se sentia al marge i a la vegada necessitava quedar al marge de la institucionalitzaci¨® de la cultura catalana

?s la mateixa sensaci¨® que segueix transmetent el dietari que ara es publica. La d¡¯un home d¡¯exigent honestedat que ¨¦s conscient dels seus dubtes, els seus neguits i les seves fragilitats, les que s¡¯intensifiquen quan no t¨¦ la dona que estima al costat. Per compensar-ho hi ha l¡¯amor i els amics, la contemplaci¨® del paisatge i l¡¯afany de trobar espais de rep¨°s per llegir, per pensar, per composar. Per aix¨° tamb¨¦ escrivia i llegia dietaris. Vida intel¡¤lectual nuada a la vida quotidiana. Als hotels fa fred, posar tel¨¨fon a la casa de X¨¤via ¨¦s un embolic, hi ha un m¨²sic del grup que l¡¯acompanya que no ¨¦s rigor¨®s i hi ha projectes que es concreten i molts que es dissolen sense m¨¦s explicaci¨®. Mor el germ¨¤, mor Mir¨®. I al centre d¡¯aquestes vides que es creuen, el nucli de la seva vida: el cant.

Hi ha unes p¨¤gines del llibre que s¨®n el millor autoretrat d¡¯aquest Raimon de plenitud que pensa la seva obra com la d¡¯un cl¨¤ssic contemporani. Descriu una estampa dom¨¨stica a la vegada que fa una descripci¨® de l¡¯ambient tardoral. Escolta una pe?a de Mompou. ¡°El capvespre s¡¯enfosqueix, el meu d¡¯escriure creix¡±. I es posa a escriure uns versos per cantar-los sobre la m¨²sica de Mompou. ¡°Oh, pensament, sabr¨¦ escoltar-te?¡±. Pocs dies despr¨¦s anir¨¤ a casa del m¨²sic per cantar-li la can?¨®. Li agrada. Ser¨¤ la segona d¡¯ Entre la nota i el so, un dels seus discs m¨¦s filos¨°fics. A la portada, blanca, hi ha el rostre del cantautor perfilat nom¨¦s amb una fin¨ªssima l¨ªnia a llapis. Res a veure amb les cobertes ic¨°niques de T¨¤pies o Mir¨®. S¡¯ha fet gaireb¨¦ invisible. Aix¨ª es va fer un cl¨¤ssic. Quan va celebrar els trenta anys d¡¯Al vent, tots ho van recon¨¨ixer.