Perspectiva Bertolucci

Bertolucci ha mort, vaig xiuxiuejar, recordant l¡¯inici de Novecento, el crit en la nit de ¡°Verdi ha mort¡±. M¡¯ha dut a la sala de cine fins al final, encara que m¡¯esper¨¦s a veure per televisi¨® alguns dels seus films d¡¯est¨¨tica publicit¨¤ria, que en va fer, i a gran escala, com la recreaci¨® de l¡¯¨²ltim emperador xin¨¨s, Pu Yi, en la qual la c¨¤mera travessava la Gran Muralla i all¨¤ el cineasta i el seu inseparable director de fotografia, el gran Vittorio Storaro, s¡¯enjogassaven rodant un interminable espot xin¨¨s vist per occidentals. Guardo i atresoro la visi¨® del seu ¨²ltim film, mal compr¨¨s, Io e te (2012), que vaig veure dues vegades en dos dies al Verdi i que ara tornar¨¦ a veure. Dos germanastres, un adolescent i una jove en la vintena, en un soterrani, ell fugint dels pares i ella buscant droga, un retrat apassionat i desesperat de la joventut italiana d¡¯avui, reclosa en un traster vell amb una sola joguina: amagar-se, drogar-se.

Tornar¨¤ el Tango, em vaig dir. I tornarem a parlar de la mantega i la sodomia de Maria Schneider. Aix¨ª va ser a les not¨ªcies: s¡¯havia mort el director del Tango i de la violaci¨® de la seva actriu durant el rodatge.

Natalia Aspesi escriu altres perspectives del tango, a La Repubblica: ¡°Quan es va estrenar era desembre del 1972, un any dram¨¤tic, en plena estrat¨¨gia de la tensi¨® i del primer segrest de les BR [Brigades Roges]: i de sobte, d¡¯improv¨ªs, un film es converteix en el boc expiatori de tanta confusi¨® i perill¡±. Prohibit a It¨¤lia, no hi ha tornat fins aquest any, al maig, 46 anys despr¨¦s de l¡¯esc¨¤ndol, 42 despr¨¦s de la condemna judicial definitiva i el rogo purificatore, 31 anys despr¨¦s de la seva absoluci¨®. No va ser en sales de cine, sin¨® a la Fundaci¨® Prada, presentat pel seu autor i per Germano Celant, un dels curadors d¡¯art m¨¦s poderosos del m¨®n. L¡¯any del Me Too, en efecte. Tornava a la It¨¤lia m¨¦s i m¨¦s berlusconitzada aquest film rar i poder¨®s, transgressor fins a violentar l¨ªmits morals contra una actriu de 18 anys quan es va rodar, un document mascle per excel¡¤l¨¨ncia de les pulsions sexuals d¡¯un home en la cinquantena l¡¯¨²ltim ter? del segle XX a partir de les comportes que va obrir el Maig del 68.

Em sembla que vaig anar a Perpiny¨¤ a veure¡¯l, per¨° no n¡¯estic segura, em va deixar tan astorada que no el vaig acabar, vaig sortir de la sala. Potser ho he somiat. No he tornat a veure¡¯l i no crec que ho faci. Ciao. Amb alguns fotogrames en tinc prou per recordar la llum Bacon que Storaro li va imprimir.

Bertolucci en sabia molt, de captivar la imaginaci¨® de l¡¯espectador i de fer-se perdonar fora d¡¯It¨¤lia; no al seu pa¨ªs, on no ha estat pr¨°piament absolt, es digui el que es digui. Aix¨°, girar la truita de la teva reputaci¨® i les expectatives, t¨¦ el seu m¨¨rit. Irene Bignardi, tamb¨¦ a La Repubblica, escriu: ¡°Si no hagu¨¦s existit, el personatge Bertolucci ¨Cpoeta, documentalista, director, productor, polemista, autor per excel¡¤l¨¨ncia del cinema itali¨¤, estrella del cinema internacional¡ª alg¨² hauria inventat m¨¦s tard o m¨¦s d¡¯hora aquest personatge m¨¦s gran que la vida per explicar, de manera novel¡¤lesca i exemplar, la travessia del cinema de la segona meitat del segle passat, de l¡¯experimentalisme al cinema d¡¯autor, de la cinef¨ªlia a la grandeur, del baix pressupost a les megaproduccions, del provincianisme a la visi¨® internacional¡±.

Quan convius amb grans com Visconti, Pasolini i Fellini i tu mateix comences, no ho tens f¨¤cil. Bertolucci no es va acovardir, ben al contrari. Li va donar l¡¯alternativa Pasolini, que va veure en el jove fill d¡¯Attilio Bertolucci, poeta admirat per Alberto Moravia i Elsa Morante, alg¨² que estava disposat a tot. I ho va fer: es pot dir que al llarg d¡¯una traject¨°ria no gaire fecunda per¨° s¨ª impactant, Bertolucci ha estat en totes les aventures i grans canvis del segle passat i del que hem viscut d¡¯aquest, com a protagonista o com a testimoni. ¡°Itali¨¤ i internacional. Tan sofisticat i tan nacionalpopular. Tan literari i tan visual¡±, sintetitza Irene Bignardi.

Les ¨²ltimes pel¡¤l¨ªcules s¨®n un tresor, un retorn al petit pressupost i al que ens passa, al que vivim. Sense ret¨°riques historicistes ni megalomanies publicit¨¤ries: Asediada (1998), sobre una jove africana refugiada a It¨¤lia; Els somiadors (2003), joves al Maig franc¨¨s tancats a casa, i la delicada i meravellosa T¨² y yo(2012), per la qual aquesta servidora el recordar¨¤ tant o m¨¦s que pels seus Novecento, El conformista, Antes de la revoluci¨®n i La Luna inoblidables.