Marina S¨¢ez mostra que l¡¯arruga ¨¦s bella a ¡®Aiguagim¡¯

Tenim el conte de Monz¨® en qu¨¨ el fill visita a la resid¨¨ncia el pare transvestit (un conte sobre el temps que ens transforma) i tot un llibre de relats d¡¯Ant¨°nia Carr¨¦-Pons, Com s¡¯esbrava la mala llet (2018), que es fixa en la vida dels vells tal com no la veiem a les pantalles (on sembla que ¨¦s tab¨²). Els dos exemples venen a tomb perqu¨¨ Aiguagim, el c¨°mic entranyable i divertid¨ªssim de Marina S¨¢ez, tamb¨¦ pertany al g¨¨nere gerontol¨°gic, i tamb¨¦ combina irrever¨¨ncia i tendresa. S¡¯hi explica la vellesa sense p¨¨ls a la llengua. Se¡¯n fa conya alhora que se¡¯n reivindica el dret a la visibilitat, el dret a tenir veu.

Les edats de les protagonistes d¡¯Aiguagim, totes dones, van dels 67 als 94 anys; o sigui que hi ha casos i parers diversos, i S¨¢ez no cau en la trampa de posar-les totes en un mateix sac. Si antigament el safareig es feia mentre es rentava la roba, sembla que ara l¡¯espai de confessi¨® per antonom¨¤sia sigui el vestidor del gimn¨¤s. S¨¢ez, que t¨¦ un alter ego per figurar al seu c¨°mic, hi para l¡¯orella i il¡¤lustra l¡¯anecdotari rebut de viva veu. Sense oblidar la funci¨® de la caricatura, quan llegim Aiguagim ens fem un bany de realitat (decr¨¨pita) i ens recreem en les xacres de l¡¯edat (la protagonista que no t¨¦ un all t¨¦ una ceba), per¨° al c¨°mic tamb¨¦ s¡¯hi intueix una certa idealitzaci¨® d¡¯aquesta colla de jubilades, una mena d¡¯orgull de neta incondicional (¡°Les iaies no es toquen!¡±).

?s t¨ªpic que ens faci riure all¨° que reconeixem com a veritat ratificada: una senyora s¡¯estampa la cara del net a la tovallola (via Fotoprix), o a un assidu de la sala de musculaci¨® se li escapa un testicle del pantalonet (una ¨¤via no dubta a assenyalar el paral¡¤lelisme de l¡¯escena amb l¡¯ou com balla). La conversa sobre el Satisfyer mentre quatre octogen¨¤ries manipulen els assecadors (un altre aparell el¨¨ctric de primera necessitat) ¨¦s per emmarcar. Hi ha m¨¦s perles, igualment encertades.

D¡¯Aiguagim ja s¡¯havia publicat un fragment a la revista Branca (que com tothom sap publica relats i vinyetes d¡¯autors que tard o d¡¯hora despuntaran) i el 2022 va rebre la Menci¨® Especial al premi Finestres de C¨°mic. S¡¯organitza a partir d¡¯historietes independents que no ocupen m¨¦s d¡¯una doble p¨¤gina, per¨° el conjunt constitueix un tractatus exhaustiu de iaiasofia.

El pinzell, tal com el maneja S¨¢ez, va trobant el dibuix amb tota llibertat, sense rigideses; diries que hi aplica el color directament, i vinga tu, que la vida ¨¦s breu i l¡¯ars longa. El que m¨¦s hi abunda ¨¦s la carn i la pell amb les seves vacil¡¤lacions i arrugues, i tot plegat irradia color, sensualitat i alegria de festa major de Gr¨¤cia.

Per¨° la ra¨® de fons d¡¯Aiguagim no ¨¦s tant la vitalitat indomable d¡¯aquestes dones com la nost¨¤lgia sense remei de l¡¯autora. La nost¨¤lgia ¨¦s una emoci¨® t¨ªpicament barcelonina (de qui constata a quina velocitat canvien els barris). A la recerca de l¡¯autenticitat perduda, S¨¢ez busca les fleques on s¡¯hi demana tanda, entra als bars que serveixen Cynar i, ¨¦s clar, conversa amb dones que s¨®n testimonis vius d¡¯una altra ¨¨poca (que no era pas millor ¡ªescolteu-les parlar dels marits¡ª, per¨° ¨¦s una ¨¨poca que deixem enrere i no tornar¨¤). Quan mori l¡¯¨²ltima Angelines i l¡¯¨²ltima Montserrat, ning¨² sabr¨¤ que no cal passejar el caf¨¨ perqu¨¨ te¡¯l pots prendre asseguda, i ning¨² dir¨¤ Pare Claret a un cert carrer de Barcelona, ni tampoc (i aix¨° s¨ª que dol) sentirem pronunciar El Corte Ingl¨¦s amb e oberta.

Aiguagim?

Marina S¨¢ez?
Editorial Finestres
128 p¨¤gines. 25 euros