El periodista que no necessitava escriure

Carlos P¨¦rez de Rozas, Carlitos per als amics, mai no va necessitar escriure per demostrar que era un gran periodista. N'hi havia prou amb la imatge, hereu com va ser d'una gran nissaga de fot¨°grafs, el seu pare i els seus oncles, que des que jo era nen firmaven, a La Vanguardia de Barcelona amb el pseud¨°nim gen¨¨ric de P¨¦rez de Rozas. Aix¨ª, com a col¡¤lectiu, sense noms de pila. No feia falta saber qui havia fet la foto. Eren molts i eren un de sol.

Potser no va ser el pioner, per¨° va ser sens dubte un dels primers fot¨°grafs que van fer que la professi¨® fes el salt qualitatiu que els va convertir en fotoperiodistes.

Quan jo el vaig con¨¨ixer, a finals dels anys 70 o els primers 80, Carlos ja havia orientat la seva carrera cap a la maquetaci¨®, una forma de convertir la imatge en el tot en un diari. Llavors estava a El Peri¨®dico de Catalunya, a l'ombra del seu gran amic i gegant del periodisme catal¨¤, Antonio Franco Estadella. A l'avantsala de Franco, sempre vigilant l'acc¨¦s al despatx, ja hi havia Carmen Canut, que seria el gran amor de la seva vida i l'acompanyaria fins a l'¨²ltim sospir, ahir de matinada a Madrid.

Carlos em va portar amb ell a EL PA?S, com a part de l'equip fundacional de l'edici¨® de Catalunya. Quins temps inoblidables l'estiu de 1982, que vam passar a Madrid intentant assimilar la cultura professional del diari que tots admir¨¤vem.

Carlos era una persona d'una vitalitat extraordin¨¤ria, que tan aviat t'obria l'habitaci¨® de l'hotel en pilota picada, com et portava a visitar els jardins de l'Alhambra o t'ensenyava un altre dels grans plaers de la seva vida, el menjar. Sense cap mal¨ªcia, destrossava la reputaci¨® d'alg¨² amb qui havia tingut un desacord fuga?. ¡°?Aquest? Un grand¨ªssim fill de puta... molt amic meu!¡±, va ser sempre una de les seves frases m¨¦s c¨¨lebres.

No escriure, envoltat com estava sempre de periodistes de ploma esmolada i coneixements enciclop¨¨dics, com Miguel ?ngel Bastenier o Xavier Batalla, de vegades semblava que el turmentava. Per¨° ell mai va necessitar escriure per demostrar que era un periodista de primera fila. La seva personalitat explosiva amagava una mod¨¨stia innecess¨¤ria: de sobte et sorprenia amb una an¨¤lisi d'extraordin¨¤ria profunditat sobre el periodisme. Ho llegia tot, comen?ant per la premsa nord-americana, encara que mai no va quedar clar que domin¨¦s realment la llengua anglesa.

Una vegada em va convidar a fer una classe amb ell a la Universitat Pompeu Fabra. En realitat, el que necessitava ¨¦s que li cobr¨ªs l'esquena perqu¨¨ havia de marxar per un comprom¨ªs i em va deixar all¨¤, sol amb els alumnes. Sol i acomplexat, perqu¨¨ la vitalitat amb qu¨¨ havia donat la primera mitja hora de classe, m¨¦s semblant a un espectacle de televisi¨® que a una cita acad¨¨mica, em va fer sentir rid¨ªcul: res del que pogu¨¦s dir no atrauria l'atenci¨® dels alumnes com Carlos ho havia aconseguit.

Es va fer popular amb les seves tert¨²lies futbol¨ªstiques en televisi¨®, en qu¨¨ sempre es mostrava fan¨¤ticament barcelonista. Per¨° jo sempre vaig pensar que en realitat era un periquito camuflat. Gens estrany tenint en compte que els P¨¦rez de Rozas sempre havien estat seguidors de l'Espanyol. Com ho ¨¦s Carmen. El millor de la seva vida.